Mar endins

Els indignats també estan a Cornellà

2011-05-31T23:36:00.003+02:00

Crònica emesa a l'informatiu de les 14h a COM Ràdio el 30 de maig

A comerse el mundo

2011-05-31T21:14:00.004+02:00

Un nuevo capítulo de mi vida profesional está a punto de empezar. Mañana la rutina diaria cambiará totalmente para seguir creciendo como periodista y, cómo no, como persona. Es el momento del cambio y el destino me está dando esta oportunidad.

Comparo mis sensaciones, sentimientos, opiniones, de hace justo tres años, momento en el que empecé mi primer trabajo en este mundo que me apasiona, el de la comunicación. Han cambiado. La inseguridad es ahora seguridad, la desconfianza es ahora confianza, lo desconocido no me da miedo, sino que me apasiona poder hacerle frente. Me doy cuenta que esto es lo que quería y lo importante que han estado mis primeros años de trabajo para el crecimiento profesional.

El primer post de este blog lo titulé “Recién salida del horno”, haciendo referencia a mi inexperiencia después de dejar la facultad. Ahora, puedo titularlo: "A comerse el mundo".

A todas las personas que me he encontrado por el camino en Ràdio Cornellà, muchas GRACIAS.

Olimpiades Escolars a Cornellà

2011-04-07T14:08:00.002+02:00

Crònica emesa a l'informatiu de Ràdio Cornellà el 7 d'abril del 2011

“DESAPARECIOS: EL COMPROMISO DE NO CAER EN EL OLVIDO"

2011-03-29T00:07:00.004+02:00

El periodista Paco Lobaton torna aquest vespre a Cornellà per complir el compromís que em va manifestar. Portarà a terme la ponència “DESAPARECIOS: EL COMPROMISO DE NO CAER EN EL OLVIDO” sense rebre res a canvi. Només espera arribar i conscienciar a l’audiència sobre la necessitat de promoure la mobilització social tots els dies de l’any.

Per la meva part, també vull col·laborar en aquesta causa esforçant-me al màxim en la difusió de la necessitat d’ajut que necessiten els familiars de les persones desaparegudes. Per aquest motiu publico tots els treballs que estan relacionats amb l’entitat INTER-SOS. De fet, tot aquest material és més seu que meu. Com sempre dic, és la meva petita aportació.

En aquest sentit, aquest és un reportatge radiofònic sobre la celebració del Dia de les Persones Desaparegudes. Una jornada històrica que poden recordar sempre que vulguin en aquest reportatge.

La conferència es portarà a terme el 29 de març, a partir de les 19:00 hores, al local de Creu Roja Cornellà, situat en el carrer Rubió i Ors, 104.

"Desde la primera vez que hablamos con INTER-SOS hasta ahora algunas cosas han mejorado"

2011-03-13T14:17:00.007+01:00

Carmen Hermosín, presidenta de la Comisión de Interior del Congreso de los Diputados

El 10 de noviembre de 2010 el Congreso de los Diputados aprobó dedicar todos los 9 de marzo como el Día de las Personas Desaparecidas sin Causa Aparente. Detrás quedan dos años de espera de la Agrupación de Familiares de Desaparecidos INTER-SOS y miles de firmas recogidas por toda España. Pero tampoco hubiera sido posible sin Carmen Hermosín, presidenta de la Comisión de Interior del Congreso de los Diputados. La organización de INTER-SOS reconoce que Hermosín ha sido un eslabón clave para que se proclame esta jornada.

La presidenta estuvo presente en el primer acto de dicho día en la ciudad de Cornellà y tuve la oportunidad de entrevistarle. Fue una entrevista improvisada, sin preguntas redactas de antemano ni documentos en la mesa. Pero no me hizo falta. Era suficiente mi intención de dar todo de mi para hacer una buena entrevista que después podiera regalar a INTER-SOS.

Entrevista a Carmen Hermosín, presidenta de la Comisión de Interior del Congreso de los Diputados, realizada el 9 de marzo del 2011 y emitida en Ràdio Cornellà el dia siguiente.

9 de marzo de 2011

2011-03-10T23:53:00.006+01:00

El 9 de marzo del 2011 a la historia por ser la primera vez que se celebra el Día de las Personas Desaparecidas sin Causa Aparente. Una jornada aprobada como tal el pasado mes de noviembre por el Congreso de los Diputados y que es fruto del esfuerzo incesante de INTER-SOS.

Puedo decir que tuve el honor de acudir a este acto como persona y como periodista. Dos roles que, a mi entender, siempre tienen que estar unidos en esta profesión. Pude ejercer el papel que más me gusta de esta profesión y por la cual, creo que ha estado creada: ser un servicio social.

Cualquier momento debería ser idóneo para hablar de las personas desaparecidas, de sus familiares y de concienciar que es labor de toda la sociedad su búsqueda. Desafortunadamente, las rutinas periodísticas no son así y siempre hay que encontrar razones, excusas o días dedicados para hablar del tema.

Por ello, quiero contribuir dentro de mis posibilidades a dar a conocer la causa, labor y esfuerzo de estas personas. Hombres y mujeres que merecen toda la atención de los medios de comunicación para que, entre todos, podamos mejorar el sistema. Cuatro crónicas para COM Ràdio, dos portadas de informativos de Ràdio Cornellà y las entradas en este blog son, en esta ocasión, mi deber como periodista y mi voluntad como persona.

Informatius COM Ràdio edició migdia

Informatius COM Ràdio edició vespre

Butlletí 21h COM Ràdio

Informatius COM Ràdio edició nit

Un periodista a seguir, Paco Lobaton

2011-03-10T20:12:00.006+01:00

En la historia de la televisión en España ha habido muchos programas que han marcado un antes y un después. Uno de ellos es “Quién sabe dónde”, el espacio dedicado a buscar a personas desparecidas sin causa aparente. Fue un éxito rotundo en la década de los noventa con un promedio del 33% de cuota de pantalla a lo largo de su historia. Era el líder habitual en su franja horaria y estuvo seis años en pantalla.

Pero lo mejor de este programa no son sus resultados, si no su razón de ser. Era un programa que más allá del sensacionalismo, del morbo y del juego del dolor de las personas tenía la finalidad de ayudar, de ser un servicio social.

Y tras él, un periodista cuyo nombre siempre estará vinculado al programa: Paco Lobaton. Recuerdo de niña verlo en la pequeña pantalla y el pasado 9 de marzo tuve la oportunidad de estar cara a cara. En esta ocasión, yo hacía las preguntas y él, con maestría, sus respuestas. Toda una lección de un gran periodista a otra pequeña periodista que quiere seguir los pasos y el ejemplo de personas como Paco Lobaton. Un periodista comprometido, que cree en el uso social de los medios de comunicación y que, a pesar de no estar delante del televisor, sigue comprometido como persona.

Paco Lobatón, ha sido todo un orgullo entrevistarte.

Club de Lectura a la Biblioteca Marta Mata

2011-02-14T20:25:00.004+01:00

La Biblioteca Marta Mata de Cornellà porta ja dos anys a la ciutat. Durant aquest temps, s'han anat adaptant a l'espai, millorant el servei i ampliant el programa d'activitats. Una d'elles és el Club de Lectura, una de les propostes que des del principi ha tingut una bona resposta. El Cornellà Notícies ha estat en una de les sessions per explicar aquesta experiència en el següent reportatge.

Reportatge emès el 3 de febrer del 2011 a Ràdio Cornellà

Ple al 15 a Cornellà

2011-02-11T16:38:00.004+01:00

PLE AL 15. Això és el que va aconseguir un veí o veïna de Cornellà el passat cap de setmana. La persona afortunada s’ha emportat UN MILIÓ 748 MIL EUROS amb una butlleta que va dipositar a l’Administració de Loteries número 3, situada a l’Avinguda de Sant Ildefons.

Aquest cap de setmana torna a haver jornada de Lliga i, per tant, també una nova quiniela. Es repeteix l’oportunitat de fer-se milionari o milionària com li va passar el cap de setmana passat a un veí o veïna del barri de Sant Ildefons. El Cornellà Notícies, ha preparat el següent reportatge.

Reportatge emés als informatius de Ràdio Cornellà el 11 de febrer de 2011

SIEMENS, una fàbrica centenària

2011-02-09T20:51:00.002+01:00

Lluis Muntades i Rovira va ser el fundador de “La Indústria Elèctrica”, una factoria que al 1899 va créixer amb la instal·lació dels tallers a Cornellà. Els mateixos que al 1910 es van fusionar amb la marca SIEMENS. Cent anys després, aquesta planta s’ha convertit en un referent internacional.

Reportatge emés als informatius de Ràdio Cornellà el 4 de febrer del 2011

12 mesos, 12 botigueres

2011-02-01T00:26:00.004+01:00

A la carrera de periodisme es parla molt de les fonts. Són aquells documents, persones, mitjans... que consultem per informar-nos de l’actualitat. La majoria de vegades és el periodista qui va a la font, però també hi ha d’altres que la font va al periodista. Personalment, aquesta última és la que més em satisfà. És una trucada d’alguna persona que confia en la teva feina i és la teva responsabilitat, i alhora honor, poder actuar com s’espera.

Aquesta és també una de les funcions del periodisme local: donar la possibilitat a la gent més propera a participar. Una oportunitat que potser no aconseguirien en un mitjà més gran, però que, en canvi, si li dóna la ràdio municipal. Es tracta d’un exemple més de la funció social del periodisme.

És el cas d’aquesta informació. Unes botigueres del carrer Rubió i Ors i voltants de Cornellà han posat mig nues amb finalitats solidàries. És un calendari sexy, els diners del qual van destinats íntegrament a l’Associació de Familiars d’Alzheimer del Baix Llobregat. Què millor que la ràdio municipal per fer difusió d’aquesta iniciativa i vendre quan més calendaris, millor.

Noticia i entrevista emeses a l'informatiu de Ràdio Cornellà el 31 de gener de 2011

Objectiu aconseguit

2011-01-14T20:30:00.002+01:00

És una de les meves creences més fermes: ser periodista comporta una important tasca social. En aquest sentit, crec que és obligació dels professionals donar veu a les persones que de veritat treballen i lluiten per la societat. És el cas de l’entitat INTER-SOS (Agrupació de Familiars de Desapareguts) que des de la seva creació al 1997 ha treballat incansablement per millorar la recerca de les persones desaparegudes sense cap motiu aparent.

Per aquest motiu, en el moment que em va arribar a les mans la noticia que gràcies al seu esforç el govern crearia un nou sistema de recerca per a menors desapareguts, em vaig posar mans a l’obra. Es tractava d’una informació que s’havia

de donar a conèixer per honrar i valorar l’esforç de totes les persones que ho havien fet possible.

Com a redactora de Ràdio Cornellà, també tinc l’oportunitat de vendre temes a COM Ràdio que, per rao

ns obvies, té més cobertura que la ràdio municipal. Així doncs, és el mitjà que tinc més a l’abast per poder arribar a més gent i donar a conèixer la informació. És el que va passar en aquest cas, però, a més, amb un premi doble: la informació la van trobar tan interessant que també la publiquen a la malla.cat.

Cert és que en cap moment surt el meu nom a tota la noticia ni tampoc a l’àudio de la locució, però m’és indiferent. Sé que darrere està la meva labor i que gràcies a aquesta publicació més persones coneixen INTER-SOS.

Per veure i escoltar la noticia:

http://www.lamalla.cat/societat/article?id=433740

Un regal de Reis

2011-01-05T23:54:00.002+01:00

Recordo els nervis, l’emoció, l’espera i la il·lusió de la Nit de Reis. Uns sentiments que s’aguditzaven en el moment de la cavalcada. Recordo també que volia formar part d’alguna de les carrosses per estar al costat dels Reis d’Orient i poder llençar caramels a tothom. Qui m’anava a dir en aquells moments que 20 anys després podria formar part de la cavalcada, tot i que des d’un altre punt de vista: darrere del micro.

De fet, una de les coses que més m’agrada de Ràdio Cornellà és la possibilitat de retransmetre la cavalcada en directe. En aquell moment ets els ulls de qui t’escolta i de veritat poses en funcionament tots els teus coneixements: la descripció, la improvització, l’ordre del discurs i la recerca de les paraules adequades són els grans eixos d’aquests tipus de connexions.

Enguany, a més, també he tingut la possibilitat de participar amb una petita intervenció al programa Extraradi de COM Ràdio en nom de Ràdio Cornellà. Una nova experiència que, una vegada més, m’ha posat a prova.

Amb tot, m’he adonat que després de tres anys retransmetin la cavalcada, reconec que els nervis, reacció i, en definitiva, el resultat, és considerablement més positiu que la primera vegada. Aquesta sensació és per a mi un regal de reis.

Fragment del programa Extraradi de COM Ràdio del 5 de gener del 2011

Els Reis d'Orient estan de camí a Cornellà

2011-01-05T10:18:00.004+01:00

A Cornellà de Llobregat Ses Majestat faran un recorregut més curt que d’altres anys. La decisió l’ha pres l’ajuntament per fer menys feixuc l’estada dels nens i nenes a les carrosses. El que encara és una incògnita, com cada any, és amb quin vehicle arribaran els reis.

Butlletí emés al butlletí de les 10:00 hores a COM Ràdio

Retransmissió en directe e la cavalcada a partir de les 18:00 hores a Ràdio Cornellà: http://www.cornellaweb.com/radio/

Segon simulacre de risc químic

2010-12-14T23:37:00.002+01:00

35 municipis de Catalunya han viscut avui un segon simulacre de risc químic. Entre ells, Cornellà de Llobregat, que també va participar en el primer que es va desenvolupar el passat 3 d’abril. Precisament va ser en aquesta darrera ocasió en la qual vaie realitzar un reportatge amb els passos a seguir en cas d’emergència. Una peça que en el seu moment vaig fer per a Ràdio Cornellà, però que avui també ha estat d’interès per a COM Ràdio. És una mostra de que no tot en informatius caduca.

Reportatge emès al Notícies Migdia de Com Ràdio el 14/12/2010

Entrada de la passada edició: http://mar-endins.blogspot.com/2010/05/consells-seguir-en-cas-de-risc-quimic.html

Pallassos amb faldilles

2010-12-02T10:52:00.003+01:00

El catorzè Festival Internacional de Pallassos Charlie River ha tancat les seves portes. Al darrere queden més de cinquanta actuacions dels millors pallassos d’arreu del món i milers de riures.

Riures que en aquest festival també ho han provocat les dones. El Festival d’enguany ha volgut subratllar la figura de la dona pallassa hi han estat moltes les dones que han format part del programa. El Cornellà Notícies ha parlat al llarg de tots aquests dies amb elles i ha preparat el següent reportatge dedicat a la Dona Pallassa.

Reportatge emès a Ràdio Cornellà el 1/12/2012

Del vermell al blau

2010-11-25T23:48:00.002+01:00

I del PSC, al PP. Gairebé és el mateix escenari, però en mida inferior. Ara és el blau el color dominant, i enlloc de senyeres, predominen les banderes d’Espanya. Com se sol dir “son los mismos perros pero con diferente collar”. Arribo tard, però em trobo un company de feina i li faig la pregunta clau: el meeting ha començat també amb discoteca i ballarines sexys? La resposta és afirmativa. En aquest cas, però, han canviat el repertori i enlloc del “Waka-Waka” han optat per “La chica ye-ye”. I de ballarines, no han hagut.

En resum, podem dir que és un acte més auster fins i tot a la zona de premsa. Els recursos humans que han destinat els mitjans de comunicació no són els mateixos que en el meeting de l’anterior. El perquè? Està clar: les majories manen fins i tot en temps de campanya electoral. De nou, entrem en el debat de l’equivalència i del temps que es dedica a una o altra informació. Els mateixos periodistes han fet protestes per manifestar el seu rebuig pels espais electorals. És una mostra de la disconformitat de molts que treballem en el sector, però que un cop més entrem en la maquinària del negoci. Això sí, hi ha alguns que no han escatimat tant en recursos perquè TeleMadrid ha enviat a un redactor per a cobrir el tancament de campanya del PP, mentre que en el meeting del PSC no n’he vist cap. Sí, a hores d’ara tothom ja saps que darrere d’un mitjà també hi ha una ideologia. És una idea que ja et comenten a la carrera, però que després en el món laboral es fa més palesa.

En qualsevol cas, la feina del periodista no varia. Les mateixes expressions, els portàtils sobre les taules i el tecleig constant per escriure la crònica. Alguns fins i tot maqueten en el mateix moment. I és que, s’acaba l’acte per als assistents, però no pas per als periodistes. Ni s’immuten perquè han d’escriure el missatge que arribarà a la resta de persones que no han estat a l’acte.

Acte de clausura de campanya del Partit Popular al complex esportiu de l'Hospitalet Nord amb Mariano Rajoy i Alicia Sanchez Camacho.

Crónica de un meeting

2010-11-25T19:20:00.002+01:00

“If you be my girl” de DJ Otzi, “Amigos para siempre” de Los Manolos o el “Waka-Waka” de Shakira. Y con músicos en directo y bailarinas brasileñas incluidas. Estas son algunas de las canciones que sonaban hoy en el Palau de Sant Jordi.

Y precisamente no se trataba de un concierto, sino de un meeting del PSC. ¿Quién dice que son aburridos? En las gradas, el rojo y el blanco son los colores predominantes, que solo quedan rotos por las centenares de banderas catalanas que ondean los espectadores. Pero esto no es todo. Copiando el famoso vídeo que Guardiola puso a sus jugadores en el partido final de la Champions, en la pantalla grande aparecen imágenes de la película “Gladiator” que, en este caso, se intercalan con imágenes de políticos del partido socialista.

En este escenario, empieza el partido de fútbol. Montilla, Zapatero y el veterano Felipe González aparecen de detrás de las cortinas con gritos y aplausos del público. Sin duda, este es el pichichi de la Liga porque es el más aclamado. Una cosa es cierta: los seguidores los esperan como si de jugadores de un equipo se tratara.

Yo me encuentro en la pista del Sant Jordi y no precisamente como espectadora, si no por motivos de trabajo. El ambiente aquí es diferente. Más de uno ponemos cara de indignación por el paripé que ha organizado el partido, no hay aplausos y por nuestras mentes corre la frase “al grano, que comiencen los parlamentos”. Cuando todo empieza, cada uno de nosotros empieza a escribir mientras que, de tanto en tanto, consulta alguna información por Internet. En los rostros aparecen de vez en cuando alguna sonrisa, en otros un bostezo y más de una vez hay algún comentario,

Escuchamos con atención los discursos en los que esperamos encontrar propuestas para la próxima legislatura, pero, de nuevo, el núcleo es el ataque a los partidos opositores. En este contexto, ¿qué es lo que tiene que decir el periodista? ¿La sociedad quiere que le expliquemos estas críticas o las propuestas concretas para saber a quién puede votar? Personalmente, me inclino por la última opción, pero a veces el mercado manda y no depende de la voluntad de un periodista de a pie de calle.

Acto de cierre de campàña electoral del PSC en el Palau Sant Jordi

Periodismo de campaña

2010-11-19T22:36:00.002+01:00

Són las 19:05h. Llego a La Farga de Hospitalet y me sorprende que haya tan pocos periodistas en un mitin del José Montilla y Celestino Corbacho. La re

spuesta la tengo 10 minutos después: el bus llenito de periodistas todavía no había llegado. En manada entran todos buscando el enchufe más cercano para conectar sus artilugios y tomar posiciones.

La misma situación se repitió el pasado lunes, cuando Alícia Sanchez Camacho visitó Cornellà. Son días de excursión para los periodistas. Como turistas suben a primera hora de la mañana en un autocar que el mismo partido político facilita. Así se aseguran que los mediadores de la comunicación no pierdan detalle de la agenda política del candidato. Eso sí, en vez de paradas “culturales”, son paradas “dialectales”.

Tienen cara de cansados y no sólo por el trajín del día, sino por escuchar siempre el mismo discurso: soluciones inmateriales a la crisis, críticas al contrincante, todo lo bueno que nos espera si llegan al gobierno… Quizás por eso cuando algo se sale del discurso, la atención se desvía. Es el ejemplo del videojuego de Nuevas Generaciones del Partido Popular, la revelación del patrimonio de cada candidato o el anuncio orgásmico para incentivar el voto.

Ahora bien, hay que decir que no todo es cosa de la casualidad. Los periodistas veteranos, que son los que están en los medios importantes y, por lo tanto, los que más audiencia tienen, se conocen de acto en acto y hablan, comentan entre ellos, y acuerdan qué van a destacar. Y los que están más despistados o son nuevos en estos mundos, miran de reojo al compañero para ver que ha escrito. ¿El resultado? El mismo mensaje, pero escrito de manera diferente.

Son mis primeras elecciones catalanas como periodista. Una llamada de una AMIGA con mayúsculas (también periodista) me ha dado la oportunidad de ganar un dinero extra durante esta campaña pero, sobre todo, a vivir una experiencia. Gracias a ella, tengo la posibilidad estos días de vivir pequeñas vivencias nuevas de esta profesión y descubriendo detalles que todavía eran inexplorados para mí.

Reconozco que más de una vez detesto las rutinas periodísticas y las relaciones que se establecen entre periodismo y política. Pero más allá de esto, mi decisión por esta profesión me ha llevado a encontrarme con personas que de verdad valen la pena. Personas compañeras de profesión, como esta AMIGA, y personas que me llenan al entrevistar y dedicarles un espacio de información. Pero esto es otra historia que ahora no toca.

El SI de Joan Laporta

2010-11-19T17:05:00.003+01:00

Quantes vegades ho havia vist al televisor i ara estava davant meu per entrevistar-ho. Però no com a president del Futbol Club Barcelona, com el vaig conèixer, sinó com a polític. De fet, s’ha passat al meu terreny, de l’esport a la informació. No em posicionaré sobre què penso d’aquesta acció, tot i que ho tinc molt clar, però he de dir que gràcies a això he tingut la oportunitat d’entrevistar a un altre “peix gros” de l’actualitat. És Joan Laporta, una persona contundent en les seves respostes.

Entrevista per a Ràdio Cornellà

Tres en uno

2010-11-10T22:57:00.006+01:00

Un boletín, una entrevista, una conexión en directo en Ràdio Cornellà y dos crónicas para los informativos de mediodía y tarde de COM Ràdio. Todo esto, en tan sólo dos horas. Se trata de las prisas del periodismo y más en concreto de la radio. La inmediatez manda en estos casos y el periodista tiene que actuar con rapidez. La concentración es esencial en estas circunstancias en las que cada minuto cuenta. Es en estos momentos en los que me pongo a prueba y evalúo mi capacidad de reacción. Son los exámenes de pos-carrera, los que de verdad cuentan: la realidad del mundo laboral.

Connexión en directo para Ràdio Cornellà y entrevista a Domènec Biosca, presidente de Educatur con motivo de la inaguración de AGROTOUR

Boletín y crónica para COM Ràdio de AGROTOUR

Periodisme de declaracions

2010-10-10T16:21:00.004+02:00

A les portes de les eleccions autonòmiques de Catalunya, el periodisme de declaracions es multiplica. Es tracta de la pràctica periodística de fer notícies arrel de les respostes que es donen uns i altres, un diàleg que paradoxalment no es fa cara a cara. És el típic “ell ha dit” per aconseguir el “què li respon vostè”. D’aquesta manera tant simple s’aconsegueixen titulars i fins i tot notícies d’obertura d’informatius.

És el cas amb què em vaig trobar el passat dijous. El president de la Generalitat, José Montilla, clausurava el Sisè Congrès Nacional de la Gent Gran amb un discurs habitual de les bones pràctiques que el govern actual ha fet per la ciutadania (en aquest cas per a la gent gran, que era el públic que li estava escoltant). En un moment donat, però, el president va dir “alerta amb el cants de sirena de retallades socials”. Es tractava d’una resposta indirecte al líder de l’oposició i principal contrincant en les eleccions, Artur Mas, arran de les declaracions del dia anterior.

Una simplicitat com aquesta, va servir per fer tres notícies per a informatius, un butlletí i articles de diaris.

Cròniques emeses a les tres edicions d'informatius de COM Ràdio el passat 7 d'octubre.

Estrena de programa: "Defensor de les Persones"

2010-10-08T20:37:00.003+02:00

He començat una nova temporada a Ràdio Cornellà i, amb ella, un nou programa de ràdio. Cada 15 dies m’encarregaré de la conducció del primer espai radiofònic que fa el Síndic de Greuges de Cornellà. El mateix Síndic, Frederic Prieto, ens ha demanat a la meva companya d’informatius i a mi portar a terme la comunicació de la institució per donar-la a conèixer a la ciutadania. Tot un repte i una nova experiència en la que m’he engrescat. És habitual en mi, agafar tots els trens que passen per davant a veure si algun em porta al destí. Mentrestant, gaudeixo del trajecte.

Per escoltar el primer programa del “Defensor de les Persones”, clica aquí: http://sindicgreuges.blogspot.com/2010/10/blog-post.html

O todos o ninguno

2010-09-29T21:42:00.006+02:00

“Para Mar de Manuel y Esteban, para que continue la lucha”. Aquesta és la dedicatòria que em van fer dos dels autors del llibre O todos o ninguno. Una obra que explica un dels episodis més revolucionaris del moviment obrer de Cornellà: la vaga de Laforsa. Vaig tenir l’ocasió de conèixer a tots dos a Ràdio Cornellà per a fer un reportatge; dos avis que tot i el pas del temps continuen joves per dins. L’esperit de lluita i companyerisme continuen igual de vius que en els anys de joventut. Avui, data històrica per la vaga general, m’he recordat d’ells. Aprendre del passat ens ensenya a enfrontar el futur.

Reportatge emès a Ràdio Cornellà al Juliol del 2010

Primera Agència Catalana de Noticies amb visió de gènere

2010-09-24T00:21:00.006+02:00

Benvolguts/des,

El meu nom és Maria del Mar Velasco i sóc llicenciada en Periodisme i he cursat el Màster d’Innovació i Qualitat televisives de TV3. Actualment treballo a informatius de Ràdio Cornellà i sóc responsable del Departament de Comunicació de l’entitat Lliga Reumatològica Catalana.

Abans de tot, volia felicitar-vos pel projecte tant important que heu engegat. Crec que “La Independent” pot marcar un abans i un després en el món periodístic. Sembla exagerat, però si el projecte es desenvolupa bé, els resultats poden ser molt positius.

Sóc de les que pensen que els mitjans de comunicació són un be social i que, com a tals, tenen un important paper sobre la societat. A hores d’ara, no hi ha cap dubte de la influència i repercussió que posseeixen. Com a conseqüència, la responsabilitat màxima recau en el o la periodista. Són els fabricants de notícies i els qui tenen la potestat de transmetre el missatge que arribarà a milers de persones.

Amb tot, el o la periodista és el primer que ha de ser conscient dels models correctes a difondre. I que millor que una agència de notícies per a fer-ho. A dia d’avui, on les TIC són imprescindibles en el periodisme, les notícies que arriben de les Agències de Comunicació a les redaccions són en moltes ocasions la matèria prima del o la professional. Si aquestes segueixen els criteris d’igualtat de gènere, és molt més probable que el o la periodista transmeti el missatge correcte al receptor.

És cert que el tractament sobre la igualtat de gènere no és l’únic assumpte en el què han de millorar els mitjans de comunicació, però si que és un dels punts més necessaris a tenir en compte. I no és tracta només del llenguatge –com per exemple utilitzar el masculí i el femení- sinó que també en les formes de presentar la dona, el paper que ocupen dins de la noticia o la temàtica que protagonitza

Són coses que ens ensenyen a la Facultat, però la formació d’un o una periodista mai s’ha d’aturar. En aquest sentit, “La Independent” té la funció de professora en el món periodístic laboral. Ara són els i les periodistes els que han d’aprovar.

Carta dirigida a “La Independent” amb motiu de la seva creació

Tres años después

2010-09-08T00:07:00.005+02:00

Recuerdo mi comecocos en tercero de carrera para elegir el lugar de prácticas. Después de mucho pensar, aposté por Els Matins de TV3 que presenta Josep Cuní. Sobre si fue provechosa o no la experiencia, no me voy a entretener, pero si en las vueltas que da la vida.

En aquellos momentos la periodista Elena Melero estaba embarazada de su segundo hijo. A los pocos días de estar yo allí, cogió la baja maternal y no volvió al plató hasta después de unos años. El contacto con ella fue casi nulo, pero recuerdo el respeto que me daba tenerla delante. En ningún momento había sido una periodista de referència para mí, cómo lo puede ser Mónica Terribas, pero le admiraba por ocupar ese lugar en la profesión.

Tres años después, me la he vuelto a cruzar y esta vez yo también como periodista. El respeto continuaba, pero no el sentimiento de inferioridad. Con ello he podido comprobar que estos primeros años de trabajo me han curtido como profesional. Entre otras cosas, perder la vergüenza, sentirme segura de mi misma, enfrentarme a las situaciones y coger “tablas”. Y es que, de hecho, nunca se puede subvalorar hasta dónde se puede llegar.

Entrevista realizada el 30 de abril de 2010 con motivo del I Cineforum de “Salud y Trabajo” a Catalunya donde la Lliga Reumatològica Catalana era la principal invitada. La periodista Elena Melero fue la maestra de ceremonias.

FEM…! CORNELLÀ, CORNELLÀ, CORNELLÀ!!!

2010-07-13T00:15:00.008+02:00

Són 9 noies entre 22 i 28 anys amb una passió en comú: el futbol sala. L’entusiasme és el que les ha unit per passar a formar part de la història esportiva de Cornellà: són el primer equip de futbol sala femení de la ciutat. Aquesta és la seva primera temporada, però han entrat amb tanta força al camp que tenen possibilitats d’ascendir el proper any. Elles, en canvi, asseguren que ja han aconseguit la victòria, perquè gràcies a la creació d’aquest equip estan proliferant altres grups de futbol sala a la localitat. Són la llavor que pot fer créixer a Cornellà aquest esport, un món que molts cops tanca les portes a les dones. Tot plegat, ens ho expliquen en el següent reportatge les protagonistes, les jugadores del Cornellà Futbol Sala Femení.

* Aquest reportatge el vaig fer el passat mes d’abril. Es va tractar d’una experiència engrescadora des del primer moment per l’entusiasme que em va transmetre l’equip. Des de l’entrenador fins a les jugadores, tots desprenien energia que els impulsava a aconseguir els seus somnis. El seu esforç, a més, s’ha materialitzat perquè el primer equip de futbol sala femení de Cornellà ha aconseguit l’ascens de categoria en la temporada de debut. Felicitats a cadascuna de els jugadores pel referent que heu creat.

Més enllà del fil i de l'agulla

2010-07-03T01:09:00.003+02:00

Una de les majors il·lusions que puc complir com a periodista és l’ocasió d’escoltar per les ones catalanes: “És un reportatge de Mar Velasco”. Una oportunitat que afortunadament me la dóna de tant en tant COM Ràdio per treballar a una emissora municipal. El què em satisfà, però, no és escoltar el meu nom, sinó tot el que hi ha al darrere. El fet d’emetre’l en un mitjà més gran significa que és una feina ben feta i em dóna forces per seguir el camí. Un recorregut llarg, on cada treball és un pas més en la meva professió, on sempre hi ha coses noves per aprendre.

Reportatge emès al programa Tots x Tots de Com Ràdio el 29/06/2010

De periodista a periodista

2010-06-26T16:39:00.004+02:00

Per mi no hi ha entrevista més difícil que entrevistar a un altre periodista. I la dificultat és major quan es tracta d’un periodista amb renom, com és en Ramon Pellicer.

D’aquesta trobada guardo un bon record, però alhora també no m’oblido dels nervis que vaig passar. En aquells moments em sentia petita, observada i, sobretot, avaluada. L’afany de sorprendre’l, de no fer preguntes suposades o de parlar amb fermesa eren els meus propòsits.

És cert que darrere hi havia un interès (de fet, vaig trobar el coratge per perdre la vergonya i deixar-li un currículum), però també una admiració. En Ramon Pellicer ha aconseguit el respecte i la credibilitat de l’audiència, tota una victòria per a un periodista.

Sincerament, em va semblar una persona correcte, amb una ètica clara i amb la mateixa filosofia que té TV3. El servei públic com a mitjà de comunicació ho tenia en tot moment present. I no només durant l’entrevista, sinó que també en les correccions dels reportatges d’Entre Línies, on hi vaig ser testimoni durant uns minuts.

En aquest sentit, comparteixo el seu punt de vista. Em va satisfer conèixer a una persona que està al capdavant d’uns informatiu i que, com a mínim, té la idea de bé públic en la seva mentalitat. Que ho aconsegueixi o no és discutible. El què està clar és que no s’ha oblidat de les bones intencions del periodisme, cosa que lamentablement no es pot dir de tothom que està en aquesta professió.

Per cert, no sé que va fer amb el currículum, però no m’ha trucat. S’havia d’intentar, no?

Entrevista publicada al número 56 de Reu+

En directe

2010-06-17T12:52:00.005+02:00

El directe et posa a prova. Per això m’agrada. És el moment on has d’improvisar i saber si saps sortir-te’n de situacions difícils. És per una experiència que he passat diversos cops i que cada vegada afronto amb més tranquil·litat. Però he aprés que mai m’he de relaxar, ja que és en aquest punt on es perd el respecte al micro i, com a conseqüència, quan el resultat pot ser un desastre.

Aquest directe pot ser encara molt més emocionant si es fa en un acte públic, amb l’audiència al teu costat i la possibilitat d’interactuar cara a cara. És una vessant que no passa a l’estudi i que encara t’enriqueix més com a periodista.

L’última experiència va ser el passat 29 de maig a la Plaça de l’Església de Cornellà. En motiu del desè aniversari de la deixalleria, es va decidir fer un programa en directe en el marc d’un Mercat d’Intercanvi. He de confessar que no m’ho vaig preparar perquè volia posar-me a prova i saber fins a quin punt podia ensortir-me. Dies després, he escoltat la gravació perquè posant-te en el paper de l’oient és el mètode per avaluar-te. Com tothom, he trobat punts favorables i negatius, però hi ha una conclusió que tinc molt clara: m’agrada aquesta feina.

Programa realitzat a la Plaça de l’Església de Cornellà el amb motiu del Desè Aniversari de la Deixalleria municipal el 29 de maig del 2010.

"Maria del Mar Velasco" al diari Avui

2010-06-14T22:06:00.006+02:00

Sempre és un orgull per a un periodista veure el seu nom en una pàgina de diari.

Article publicat al diari Avui edició Sabadell el 19 d'abril.

Enllaç: http://multimedia.avui.cat/pdf/10/0419/100419sabadell004.pdf

La precariedad laboral pasa factura

2010-06-08T21:57:00.002+02:00

Impotencia. Eso es lo que sentí ayer cuando abrí el borrador de la Declaración de Hacienda: a pagar obligatoriamente lo que equivale a dos meses de trabajo en Ràdio Cornellà. Una barbaridad.

¿Como se justifican? Pues alegando que en un mismo año he trabajado en varios sitios. Sin embargo, no tienen en cuenta que el pluriempleo es mi única manera de ser “casi” mileurista y que mi esfuerzo me cuesta llevar varias faenas a delante. Y no sólo eso, en los principios de mi profesión, no sólo trabajas por dinero, sino que también lo haces para abrirte camino con la esperanza que el esfuerzo de hoy dé sus resultados en el futuro.

Picamos a varias puertas a la vez y esperamos con insistencia que alguna de ellas se abra. Una puerta que, en mi caso, todavía sigue cerrada y que con “palos” como los de la Agencia Tributaria, te hacen bajar la moral para seguir picando. Y es que, en vez de atacar a los que de verdad roban, quitan -entre otros perfiles- a jóvenes como yo que sacrifican sus primeras experiencias laborales para poder lograr un único trabajo con el que poder sobrevivir y disfrutar.

No sé dónde estaré trabajando en el día de mañana, pero lo que sí sé es que mañana tengo que ir a la oficina de la caja a pagar.

"Despistaos" en conierto a Cornellà

2010-06-04T23:13:00.002+02:00

Dani, Isma, Krespo, More y Iñigo. Ellos son los 5 miembros de “Despistaos” y los encargados de animar las fiestas mayores del sábado noche en Cornellà. Un concierto que es posible por el convenio firmado entre Los 40 Principales y el Ayuntamiento, en el que ambos se comprometen a traer grupos juveniles de actualidad a la explanada del Parc Esportiu Llobregat. Antes de pisar el escenario, Dani Moreno, el guitarrista y vocalista de la banda, ha concedido una entrevista a Ràdio Cornellà.

Entrevista emitida en los informativos de Ràdio Cornellà el 3 de junio.

2010-06-04T23:10:00.000+02:00

Motivació per seguir estudiant

2010-06-03T18:02:00.003+02:00

En temps de crisis i amb taxes d’atur tant altes, la formació es presenta com a una solució. Les estadístiques demostren que les persones amb menys estudis són les que més pateixen la desocupació i els més vulnerables alhora de trobar una feina. Davant d’aquest fet, tant l’administració, com el món educatiu i les famílies s’esforcen per animar als més joves a seguir estudiant. En el cas de l’IES Aurèlia Capmany, s’ha tingut especial cura en els alumnes de l’Aula Oberta, joves de 15 i 16 anys desmotivats i als quals se’ls hi adapta l’expedient acadèmic perquè puguin, com a mínim, aconseguir l’ESO.

Reportatge emés a Ràdio Cornellà

El burca del dolor

2010-05-17T20:14:00.007+02:00

“La gran desconeguda” o “la malaltia invisible”. Així és coneguda la fibromiàlgia entre especialistes i pacients, una malaltia que el passat 12 de maig va celebrar el seu Dia Mundial. Coincidint amb aquesta data, dilluns passat el nou hospital comarcal del Baix Llobregat, el Moisés Broggi, va posar en marxa la Unitat de Fibromiàlgia i Fatiga Crònica. És la sisena que es crea a Catalunya.

Reportatge creat per a COM Ràdio, Ràdio Cornellà i l'Informatiu Comarcal del Baix Llobregat.

Sisè a prova

2010-05-05T16:08:00.005+02:00

Més de 66.000 alumnes de Catalunya s’han sotmès avui a la prova d’Avaluació que el Departament d’Educació promou per segon any consecutiu. La prova no té cap repercussió a l’expedient acadèmic, però serveix com a radiografia de les competències assolides a final de la primària. Com a novetat, aquest any s’ha inclòs un dictat i una prova de llengua estrangera, que es sumen a als exercicis de català, castellà i matemàtiques, que ja es van introduir el curs passat.

Reportatge emès a l'informatiu de COM Ràdio a les 14:00 hores el 5 de maig

Consells a seguir en cas de risc químic

2010-05-02T12:00:00.006+02:00

El Pla d’Emergència del risc químic a Catalunya (PLASEQCAT) és un exemple del paper important que tenen els mitjans de comunicació a la societat. En el seu pla d’actuació inclou com a essencial escoltar la ràdio per estar informats i seguir els passos recomanables. En aquest sentit, el periodista realitza la seva funció de servei social, cosa que hauria de complir tots els dies de la seva feina i malauradament no sempre es fa. La tendència al sensacionalisme, a la recerca de l’audiència i, en definitiva, l’afany de ser el més popular fa que moltes vegades aquest servei social quedi en un segon pla i no es tractin qüestions que de debò són importants per a la prosperitat de la societat.

La setmana passada vaig assistir al Seminari que el Departament d’Interior i Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat va organitzar per als periodistes dels mitjans de comunicació. Em va satisfer veure l’interès d’altres professionals amb experiència que es troben en grans mitjans com són TV3 i COM Ràdio. Tot i sentir-me “petita” al seu costat, compartia l’objectiu per informar correctament al nostre públic. Demà, 3 de Maig, tots intentarem donar a conèixer la noticia del simulacre de risc químic de la millor manera possible.

Reportatge per a Ràdio Cornellà

Néixer per a llegir

2010-04-25T00:08:00.004+02:00

Promoure el gust de la lectura des del primer mes de vida és un dels objectius de les biblioteques municipals. Així ho demostra els tallers de lectura per a nadons que s’organitza en diferents equipaments, com ara a la Biblioteca Central de Cornellà. Un taller que allà s’anomena “Textures” i que s’ha convertit en la activitat estrella i amb més participació de la Biblioteca

Reportatge emés a Ràdio Cornellà i a l'Informatiu Comarcal del Baix Llobregat

Tot segur per al derbi català

2010-04-16T22:14:00.002+02:00

Derbi aquest dissabte a l’estadi Cornellà - El Prat. Les previsions indiquen que el camp estarà ple, és a dir, més de 40.000 persones es desplaçaran fins a la ciutat de Cornellà. És gairebé el doble de la mitjana d’espectadors que solen anar a la resta de partits. Tot un repte pel dispositiu especial que s’activa a les diferents jornades. Mossos d’Esquadra, Guàrdia Urbana i Seguretat del Reial Club Espanyol tenen la tasca de garantir la seguretat de tothom.

Reportatge emés a l'Informatiu de COM Ràdio el 16 d'abril.

Salvem El Rambla

2010-04-08T16:02:00.005+02:00

Primer dia sense activitat al cinema El Rambla, però la Plataforma Ciutadana “Salvem El Rambla” continua treballant. El seu tancament és el punt de sortida d’un viatge que no se sap on acabarà.

Entrevista a Víctor Gómez i a David Belzunce, membres de “Salvem El Rambla”.

Adéu a El Rambla

2010-04-07T20:19:00.004+02:00

El cinema més antic d’Hospitalet tanca avui les seves portes. És el cinema El Rambla, que porta més de 50 anys al centre de la ciutat. Com a moltes altres poblacions, no ha pogut sobreviure als multisales del centres comercials i econòmicament ha deixat de ser rentable. El futur de les instal·lacions és incert, tot i que s’ha format la Plataforma Ciutadana “Salvem El Rambla” per convertir l’antic cinema en un punt de trobada cultural. El que sí és segur és que demà, el número 20 de la Rambla Just Oliveres, deixarà de ser un cinema.

Sancions de 600 euros per no retirar els excrements dels gossos a Cornellà

2010-04-01T22:01:00.009+02:00

Deixar els excrements del gossos o les escombraries en llocs no adequats a Cornellà pot suposar una multa de fins a 600 euros. Avui entra en vigor la modificació de l’Ordenança Municipal de Neteja, que endureix les sancions de conductes incíviques per fer de la ciutat un espai més net.

Crònica emesa a l'informatiu vespre de COM Ràdio l'1 d'abril

Crònica emesa a l'informatiu migdia de COM Ràdio l'1 d'abril

Créixer amb tu

2010-03-20T23:47:00.004+01:00

Fotos: Isabel G. Ortiz de Urbina

www.cuatro15.org

Hi ha una dita que diu Tots els nens neixen amb un pa sota el braç, però en el cas de l’Albert, en Carlos i la Marta, també van néixer amb Artritis Idiopàtica Juvenil. Aquesta malaltia reumàtica es caracteritza per la inflamació i dolor de les articulacions des de petits, però també pot afectar altres òrgans i repercutir en el creixement normal del nen.

“Quan tenia 3 o 4 anys hi havia matins que no em podia posar de peu perquè em feien molt de mal els turmells, era com si s’encongissin els ossos. Recordo que em cabrejava bastant”, explica en Carlos del Pino, un noi de 16 anys i molt aficionat als trens.

En Carlos de petit volia treballar com a maquinista, però a causa de la discapacitat no ho podrà ser; estudiarà per ser administratiu: “Sempre he fet el que he volgut. I si no ha pogut ser, doncs m’he conscienciat i prou. Mai m’he enfadat amb mi mateix ni m’he avergonyit per tenir la malaltia”.

La Dra. Cristina Arnal treballa a la Unitat de Reumatologia Pediàtrica de la Vall d’Hebron i és la metgessa de tots tres: “Sempre dic als meus pacients que la malaltia no és cap obstacle per a formar-se com a persona. Els infants poden seguir una vida normal, però adaptant-se a la malaltia. Tot depèn de l’esforç, com qualsevol altra persona no malalta”.

La Marta Llovera de 17 anys i l’Albert Polo de 19 anys saben molt bé el significat de la paraula “esforç”. El curs passat van fer colzes per aconseguir una bona nota i accedir a la carrera que volien de la Universitat. Ho han aconseguit, i ara la Marta estudia Educació Social i l’Albert Periodisme.

“Vull ser un grandíssim periodista -desitja l’Albert- reconegut per les seves narracions de futbol i per canviar les directrius marcades pel periodisme, és a dir, poder escriure de forma totalment lliure sense amagar cap informació al públic”.

Tant l’Albert com en Carlos són grans apassionats del futbol i culés de tot cor, però a causa de l’artritis no poden practicar-lo. En canvi, fan altres esports dels quals també hi estan entusiasmats. De fet, l’exercici és necessari per mantenir i millorar la funció articular i la força muscular. Esports com la natació que practica en Carlos o el tennis taula, del qual és un gran aficionat l’Albert des dels 3 anys, són dos dels millors exercicis.

Per contra, la Marta no és gaire esportista. Tot i així, ha començat a fer Tai-txi amb una amiga per a relaxar-se. El seu temps lliure també el dedica per sortir amb les amistats i donar una volta, però a vegades s’ha d’aturar perquè li fan mal els genolls, els turmells o el maluc. “És un dolor que molesta. Vas caminant i notes com l’os fa crac, crac, crac i em fa una mica d’angúnia”, descriu la Marta.

L’Albert també te el costum de quedar els caps de setmana amb els amics per anar a sopar, a fer uns billars o jugar amb la videoconsola. Els dies més moguts van a la discoteca per ballar i riure una estona. “Mai m’he avergonyit del físic que tinc ni de la malaltia, al contrari, sent baixet et guanyes molts ai, què mono! de les noies”, diu rient.

Cap dels tres han amagat la malaltia als seus amics, però tampoc ho van predicant. A més, asseguren que a la majoria se’ls oblida al cap del temps perquè la gent “no és conscients tota l’estona”, comenta la Marta, qui afegeix: “Perquè no em queixo i no se’m veu”.

L’Albert quan ho explica als seus nous companys d’universitat “no s’ho creuen”, ja que no donen crèdit que utilitzes cadira de rodes 5 anys enrere i “tingués contínuament dolors”. Uns dolors que no vol recordar i que pràcticament han desaparegut gràcies a un medicament que li funciona molt bé.

Qui també ha utilitzat cadira de rodes és en Carlos, però fa sis anys que va ser sotmès a un autotrasplantament i, des d’aleshores, el seu dia a dia ha canviat per complert. “L’autotrasplantament és un tractament que es fa en casos extrems quan altres fàrmacs no funcionen -específica la Dra. Arnal- es tracta d’un tractament excepcional amb perill de mortalitat per al pacient perquè es queda sense defenses i amb major risc d’agafar infeccions”.

Un autotrasplantament consisteix a extreure els glòbuls blancs circulants del pacient per manipular-los i després tornar-los a introduir a la medul·la òssia. Al laboratori s’aconsegueix treure les peculiaritats del glòbul que generen la malaltia. És com si els “hi esborréssim la memòria”, aclareix la reumatòloga.

Amb tot, l’autotrasplantament no cura la malaltia d’en Carlos: “Quan pari de créixer i em faci mal el maluc, potser m’operen per a posar-me una pròtesi. Ara puc caminar bé i no em fa mal; quan més tard millor!”.

La Marta també és conscient que pot acabar portant una pròtesi, però no té por i prefereix “una operació que no pas estar tot el dia a l’hospital”. A l’Albert tampoc li preocupa l’endemà: “Gaudeixo del moment i de les noves experiències que m’arriben. Per això dono gràcies a tot el que puc fer ara”.

El suport de la família és essencial per fer front als obstacles. Precisament la protecció de l’entorn fa que l’infant accepti millor la malaltia. “El nen és més fàcil de gratificar amb altres coses i assumeix la situació millor que l’adult”, diu la Dra. Arnal. “Per a mi han significat tot. El veure que m’han ajudat cada cop que ho he necessitat, ha fet que la meva estima cap a ells sigui molt gran”, confessa l’Albert.

Tots tres també esperen formar la seva pròpia família, casar-se, tenir fills i treballar en una feina que els hi agradi. Són conscients que a dia d’avui no existeix cap remei per la seva malaltia i que, fins i tot, potser mai podran tenir-lo. La Marta és la més escèptica i respon amb un contundent “no” a la pregunta de si creu que al llarg dels anys apareixerà alguna solució. En Carlos i l’Albert tampoc ho tenen gaire clar, però si aconsegueixen no empitjorar, ja els hi està bé.

Com ells hi ha a Catalunya 39,74 casos per 100.000 nens menors de 16 anys que pateixen Artritis Idiopàtica Juvenil i cada any apareixen 6,86 casos nous per cada 100.000 nens. Són nens que passen la seva infantesa en hospitals, amb fàrmacs i amb un futur incert. Els qui la pateixen han de créixer sent conscients de les seves limitacions.

“Possiblement hagués pogut fer futbol, ser més alt o anar amb bicicleta de ben petit, però estic segur que, sense la malaltia, ni hagués estat com sóc ara, ni hagués valorat les coses com ho faig a l’actualitat” -exclama l’Albert. “Espero el futur amb els braços oberts”.

Publicat a Reu+, nº57 Novembre 2009

El padre de Cristina

2010-03-08T22:20:00.005+01:00

En mis años escasos de profesión he tenido la oportunidad de entrevistar a muchas personas. Gente del mundo de la política, del espectáculo, de la ciencia, de las artes… personas a las que se les suele calificar de “gente importante”. En cambio, para mí, ninguna de estas entrevistas merece el valor de las realizadas a Juan Bergua.

Él es, antes de nada, el padre de Cristina Bergua; la joven cornellanense que desapareció hace 13 años y de la cual todavía no se sabe nada de ella. He tenido la oportunidad de contactar con él en varias ocasiones por ser uno de los fundadores y miembro de la junta de de INTER-SOS, la Agrupación de Familiares de Personas Desaparecidas sin motivo aparente, que des de hace 10 años trabaja para mejorar los mecanismos de búsqueda de Personas Desaparecidas.

Lo han atendido más de una vez grandes medios de comunicación nacionales y periodistas de renombre, pero a pesar de ello nunca me ha negado una entrevista. A mí, que soy una periodista joven de una radio municipal. Y es que, este padre, confía des de lo más grande hasta lo más pequeño para continuar con la búsqueda de su hija.

Entrevistarlo me marcó la primera vez, y aunque ahora ya conozco su historia, hablar con él no deja de impactarme. Juan Bergua sí que es una persona que se merece un espacio en los medios de comunicación, el respeto de la sociedad y la necesidad de ser oído.

Entrevista a Ràdio Cornellà per la proposta de proclamar el 9 de març Dia de les Persones Desaparegudes sense motiu aparent

A Espanya hi ha 14.000 persones desaparegudes sense motiu aparent. D’arrere d’ells, hi estan els familiars que continuen lluitant per la recerca dels éssers estimats. Perquè la societat es recordi com a mínim un cop a l’any de tots ells, l’Agrupació de Familiars de Desapareguts, INTER-SOS, vol proclamar el 9 de març el dia de les Persones Desaparegudes.

Molt Honorable senyor ex-president

2010-01-12T16:02:00.002+01:00

Rostre arrugat pel pas dels anys, estatura baixeta, pell blanca i cabell grisos. Parla amb els ulls clucs, com si penses cada paraula per ser conscient del discurs. Un discurs seguit, gairebé sense pauses i que mai saps com acabarà. Personatge peculiar, en Jordi Pujol. Però més que peculiar, és una persona que ha pres decisions que han marcat la història. Són moments en els que l’entrevistat intimida al periodista, una situació perillosa, però a la vegada desafiant. Ho he pogut viure jo mateixa, tot i que no amb la preparació que m’hagués agradat. Jordi Pujol va estar ahir a Cornellà per presentar els seus dos volums de Memòries, però jo no tenia constància que el mateix “president” hi assistiria. Tot i així, no podia perdre l’oportunitat d’entrevistar-lo. I no per la informació que li pogués extreure, sinó perquè personalment, com a periodista, era tot un orgull. De l’entrevista, no és que estigui massa conforme, però si que estic satisfeta d’haver tingut l’ocasió de preguntar, ser contestada i, en definitiva, d’haver entrevistat a aquesta icona històrica de la política catalana i de la transició. Quants grans periodistes hauran estat en la meva situació? En conclusió, una nova experiència en el meu camí d’aquesta professió.

Entrevista a Jordi Pujol per als informatius de Ràdio Cornellà

L'estadi del 2009

2010-01-08T22:37:00.007+01:00

Si s’ha de destacar algun esdeveniment important de Cornellà d’aquest any, molts coincidiran en l’arribada del Reial Club Espanyol a Cornellà. Han estat anys d’obres i gestions que han donat el seu fruit el 2 d’agost, dia d’inauguració del nou estadi de El Cornellà el Prat. Des d'aleshores, Cornellà es vesteix de blanc i blau tots els dies de partit. Fem un repàs a la construcció d’aquest estadi d’elit en el següent reportatge.

Reportatge emès a l'Informatiu de Ràdio Cornellà el 28/12/o9 i a l'Informatiu Comarcal del Baix Llobregat el 31/12/09

Ya vienen los Reyes

2010-01-04T22:42:00.002+01:00

Recuerdo la víspera de la Noche de Reyes cuando era niña. Los nervios y las ganas de ver a los Reyes Magos en sus grandes cabalgatas eran los protagonistas para mí en esta jornada. Una ilusión que, por desgracia, va despareciendo cuando creces y que se convierte en agobios por comprar y en pensar el regalo más original.

Sólo cuando eres niño se revive la verdadera ilusión de la Navidad. Pequeños y pequeñas que con los ojos bien abiertos, tímidos y con la cara de asombro miran a Melchor, Gaspar y Baltasar.

Unas caras que mi profesión me permite ver de cerca y una experiencia de la que me siento privilegiada. El año pasado tuve la primera oportunidad de retransmitir la cabalgata de Cornellà en directo, vivencia que este año volveré a repetir.

Quien me iba a decir a mi cuando era niña que de mayor formaría parte del desfile real, que podría estar al lado de los Reyes y que incluso les acompañaría al balcón del ayuntamiento mientras citan el pregón. Lo reconozco, durante esta tarde vuelvo a ser aquella niña llena de ilusión.

Pero lo mejor de estar tan cerca de los Reyes no es el poder verlos o incluso hablar con ellos. Lo mejor es la oportunidad de tener un sitio privilegiado para ver esas caritas que les miran y de las que sólo se puede decir “una imagen vale más que mil palabras”.

Este es un pequeño fragmento de parte de mi retransmisión de la cabalgata del año pasado. A pesar de que se nota la falta de experiencia porque era la primera, lo guardo como oro en paño porque para mi fue una retransmisión mágica.

Fragmento de la retransmisión de la Cabalgata de los Reyes en Cornellà del 2009

Cornelianus

2010-01-02T15:59:00.005+01:00

L’any 2009 ha estat marcat per les obres del Fons Estatal d’Inversió Local, l’aposta del president Zapatero per crear llocs de treball. Però per a Cornellà de Llobregat ha significat molt més: la troballa del seus avantpassats. Gràcies a la remodelació a l’entorn de l’ajuntament, els cornellanencs i cornellanenques han descobert part de la seva història més llunyana, un recorregut que comença en l’època dels romans.

Reportatge emès a COM Ràdio l' 01/01/2010

El Mag Maginet ens obra les portes de la Nit de Reis

2009-12-30T15:49:00.004+01:00

Aquests dies, els nens i nenes poden visitar el laboratori del Mag Maginet, el patge i emissari de Ses Majestats els Reis d’Orient que cada any es trasllada a la Torre de la Miranda de Cornellà. Des de la torre neo-mudèjar situada al costat del Parc Can Mercader, el mag estudia la posició dels astres i guia als Reis per arribar a la ciutat. Fins demà, el Mag Maginet obra les portes del seu laboratori a petits i grans.

Reportatge per l'informatiu de proximitat de COM Ràdio emès el 30/12/09

El sexe de les joguines

2009-12-28T16:48:00.004+01:00

¿Les joguines tenen sexe? La resposta és negativa, i així ho intenta transmetre l’Observatori de les Dones en els mitjans de comunicació. Com cada Nadal, l’entitat ha engegat la campanya “Les joguines no són sexistes” per demostrar com a vegades la publicitat que ens arriba és discriminatòria. Seguint aquesta premissa, Ràdio Cornellà ha intentat investigar quin és el sexe de les joguines en el següent reportatge.

Reportatge emès a Ràdio Cornellà

Dolor, company de feina

2009-12-05T15:48:00.006+01:00

Fotos: Isabel G. Ortiz de Urbina

www.cuatro15.org

Són les 7:00, sona el despertador. La Montserrat obre els ulls per anar a treballar. Se sent cansada perquè el dolor li ha impedit el correcte descans nocturn. Pensa: “Avui serà complicat, però després del primer parell d’hores funcionaré... ànims, amunt! Esmorzar, cortisona, dutxa, gel, una horeta i Voltaren!”.

La Montserrat és una noia de 27 anys amb Artritis Reumatoide i Síndrome de Sjörgen que treballa com a Tècnica del departament de sensibilització, accessibilitat i lleure a la fundació ECOM de persones amb discapacitat física. No sempre troba aquestes forces per anar a treballar, i reconeix que hi ha dies que necessita descansar.

Les malalties reumàtiques són la principal causa de baixa laboral a Espanya segons un recent informe elaborat per l’Instituto Sindical de Trabajo, Ambiente y Salud (ISTAS) 'Impacto de las enfermedades laborales en España'. Tot i així, patir una d’aquestes patologies no impedeix que la persona continuï amb la seva vida laboral.

“S’ha de buscar una feina adaptada a les teves limitacions, o bé canviant de professió o bé treballant menys hores” explica la Treballadora Social de la Lliga Reumatològica Catalana, Irene Monje. Per exemple, tasques administratives, atenció al públic o portar una empresa pròpia són oficis que es poden desenvolupar a diari.

L’Elisabeth és Cap d’Administració i li agrada molt la seva feina: “Sempre m’han agradat els treballs administratius i organitzatius a les empreses petites. Es toquen molts aspectes i el treball no és gens monòton”. L’Elisabeth té 59 anys, sempre ha estat administrativa i mai ha deixat la feina, tot i ser diagnosticada de fibromiàlgia fa ja 10 anys. “Una malaltia reumàtica no t’impedeix treballar; no en el meu cas i per la meva experiència fins ara. Potser seria millor poder reduir les hores de treball a mesura que ho vas necessitant”, opina.

La flexibilitat pel que fa a horaris és una de les principals reivindicacions dels malalts reumàtics a l’àmbit laboral. Demanen la possibilitat de distribuir-se la feina i anar a treballar en funció de l’estat físic d’aquell dia. “Una persona que no pot sostenir una jornada laboral de manera continuada no és necessàriament una persona inactiva”, diu la Montserrat, que encara està aprenent quin és el seu ritme adequat.

En Fèlix té el Síndrome de Reiter i sap quines són les seves limitacions i com organitzar-se: “Tinc un horari flexible, no tinc que fitxar. Sempre i quan faci el treball, ja està bé”. Ell és arquitecte tècnic en una constructora i, entre altres tasques, estudia els pressupostos i fa plannings d’obres. Ja fa 7 anys que li van detectar la malaltia i mai ha abandonat la feina: “Treballar forma part de la vida diària. Significa normalitat, integració social, ser útil a tu mateix i a la resta, relacionar-se...”, diu en Fèlix, que amb 60 anys encara no es vol jubilar.

Les persones amb malalties reumàtiques que continuen treballant “tenen una millor qualitat de vida en tots els sentits”, afirma la Irene a partir de la seva experiència a la Lliga. La Treballadora Social recomana no deixar la feina perquè afavoreix l’autonomia econòmica i l’estat anímic de la persona.

La Irene raona que d’una banda “quan més temps es treballa, més es cotitza i millor prestacions socials es poden tenir al futur”. D’altra banda, “augmenta l’autoestima, els malalts tenen més ganes de fer front al dia a dia i se senten que formen part de la societat actual”.

L’Elisabeth, qui porta en el món laboral des dels 13 anys, confessa que segueix treballant per “aconseguir els drets per a la jubilació”. Tot i això, en els últims dos anys ha pensat de deixar la feina perquè el dolor s’ha intensificat.

En canvi, la Montserrat no s’ha plantejat abandonar el món laboral i opina que ara el més adient per a ella és una incapacitat laboral en grau total: “De moment estic descobrint que el més coherent per a mi és una mitja jornada de tarda o flexibilitat total -comenta- no vull deixar de treballar perquè a més de la solvència econòmica que m’aporta, és altament gratificant”.

La Lliga ofereix suport laboral i ajuda als associats a trobar feina aprofitant l’existència de la Ley de Integración Social del Minusválido (LISMI). Aquesta norma, aprovada al 1982, obliga a les empreses amb més de 50 treballadors a tenir com a mínim un 2% dels empleats amb algun tipus de discapacitat. En el cas de les empreses públiques, el mínim ha de ser del 6%.

Per afavorir aquesta llei, existeixen organitzacions que fan d’intermediàries entre les persones amb discapacitat que busquen feina amb les empreses que cerquen personal. La Lliga també treballa amb aquest intermediaris i informa a les persones interessades de les ofertes de treball. “El què fem és derivar a les persones que ens consulten al servei d’integració laboral perquè els hi ajudin a trobar una feina adaptada a les seves capacitats”, diu la Irene.

Un altre servei que ofereix la Lliga és assessorament, és a dir, la possibilitat de consultar qualsevol dubte relacionat amb la feina i la discapacitat. Les preguntes més comuns són com obtenir el certificat de disminució, l’itinerari que cal seguir per trobar una feina adaptada i quan s’ha de demanar la baixa.

Una altra qüestió freqüent és la relació amb els companys i si és recomanable explicar-los la malaltia. En Fèlix ha optat des del primer moment per la informació: “En alguna ocasió he pensat de deixar la feina i els meus companys m’han fet reconsiderar el meu pensament i m’animaven a tornar quan em trobés millor. Gràcies a Déu, tinc la sort de treballar amb amics”.

Explicar als companys de feina la malaltia que es pateix és, de fet, el més aconsellable. Així, saben què li passa al malalt, com pot repercutir a la feina i s’animen a col·laborar per trobar solucions i adaptar-se a la nova situació.

L’Elisabeth també ha explicat als companys que té fibromiàlgia, una malaltia de la qual mai havien escoltat parlar: “El tema de la fibromiàlgia va ser nou per a ells. Ara inclús si hi ha algun article a la premsa me’l porten, com també si s’assabenten d’algun reportatge televisiu”.

La Montserrat, fins i tot, quan li pregunten què li passa respon amb humor: “Tinc artritis. Vinc coixa de sèrie. És com l’aire condicionat del cotxe” o “torna’m-ho a repetir, si us plau, que avui les meves neurones també tenen artritis i van més a poc a poc”. Però a la Montserrat li ha sorprès “comprovar que realment, a tots els nivells socials, les malalties reumàtiques no és que siguin desconegudes, sinó que són mal conegudes” i que existeixen molts tòpics i confusions al conjunt de la societat.

L’Elisabeth i en Fèlix comparteixen l’opinió de la Montserrat. Tots tres demanen més difusió perquè els companys entenguin que tenir una malaltia reumàtica no significa renunciar al món laboral. La Montserrat conclou: “Tothom, amb o sense discapacitat reconeguda, té moltíssimes capacitats i coneixements, i això, juntament amb altres aptituds, és el que fa que tothom tingui, d’una o altra manera, el valor com a professional que té”.

Publicat a Reu+ nº55 Juny 2009

El nou EBE de Cornellà

2009-11-19T22:06:00.005+01:00

A Cornellà avui s'ha inaugurat el nou espai de benvinguda per alumnes immigrants. És el tercer de Catalunya, després que l'any passat van entrar en funcioament els centres de Vic i Reus, que van atendre a gairebé 400 alumnes. El conseller d'Educació, Ernest Margall, ha destacat que en el cas de Cornellà serà el mateix ajuntament qui farà el seguiment dels alumnes i confia que serveixi d'exemple per a altres ciutats de l'àrea metropolitana.

Boleto emés a les 11:00 hores a COM Ràdio el 19/11/09

16-N: Comença la campanya de vacunació de la Grip A

2009-11-16T14:39:00.005+01:00

Grip A, Nova Grip, Grip Nova, Grip HN1... El mateix nom per anomenar un virus que avui ocupa tots els espais en els mitjans de comunicació. Critiquen que s’ha fet massa rebombori i alarmisme social, però es continua amb la mateixa tendència. Qui no s’ha assabentat que avui comença la campanya de vacunació? Qui nos sap, com a mínim, un dels grups considerats com a “risc”?

Aquest tipus de difusió potser seria la necessària per recordar les persones que moren de gana al món, els malalts que necessiten més inversió per a investigació, les dones (i també alguns homes) que pateixen violència de gènere... No hi ha cap dubte, que els missatges massius en els mitjans de comunicació entren, tant si es vol com si no es vol, a la consciència de la gent. El problema es troba, potser, en què a vegades el missatge massiu no és el més encertat.

Tot i així, com a periodista que treballa en aquest món professional on la comparació i l’imitació són claus, jo també m’he sumat a la causa de la Grip A amb aquest reportatge emès a Ràdio Cornellà i a l’informatiu Comarcal del Baix Llobregat.

Reportatge vacuna Grip A

Torna la normalitat a la Línia 5 del metro

2009-11-10T22:42:00.003+01:00

Com explicar la mateixa noticia però que sembli diferent? Aquesta és una de les tasques del periodista, que tot i que disposa de la mateixa informació, ha de capgirar el text perquè sembli diferent. En aquesta situació em trobo quan he de fer una crònica per al migdia i una altra per a la tarda. El restabliment de la Línia 5 del metro és un exemple.

Han estat 3 mesos d’incomoditats i maldecaps per a molts cornellanencs acostumats a utilitzar la Línia Blava del metro. Per aconseguir millorar la xarxa, durant aquest temps han hagut de canviar el seu camí i buscar alternatives per arribar al destí. Avui, tot torna a la normalitat.

COM Ràdio: informatius migdia i informatius vespre del 10/11/09

Els romans a Cornellà

2009-10-28T22:41:00.004+01:00

L’arqueologia és una disciplina que estudia les societats a través de les restes materials. Gràcies a aquesta ciència, podem descobrir els misteris del nostre passat i gràcies també a l’arqueologia podem confirmar que la història de Cornellà es remunta a l’època romana. És la gran noticia de la setmana: les troballes del voltant de l’Església Santa Maria. Gràcies a aquest descobriment, els cornellanecs i cornellanenques podran veure el proper dissabte part del passat a la Jornada de Portes Obertes.

Poc a poc es va descobrint més detalls de les troballes. Continuen els treballs arqueològics per datar amb exactitud els diversos descobriments per després donar la informació a tota la ciutadania.

De moment, ja se sap que hi ha restes romanes dels segles II i III després de Crist, sitges, ceràmiques i alguns trams de mur d’època medieval que són els fonaments de l’antiga església del segle XV.

Alguns d’aquests descobriments estaran oberts al públic aquest dissabte des de les 11 del matí fins a dos quarts de dues. Abans, però, cal reservar plaça per realitzar la visita guiada trucant al telèfon 93 474 51 35.

Per tenir un avanç del què veurem exactament i en general, de les troballes, fins a l’estudi s’ha desplaçat la persona que més coneixement en té: en Jordi Garcia, l’arquitecte encarregat d’aquest jaciment.

Entrevista emesa a l’nformatiu del migdia de Ràdio Cornellà el 27/10/09

"Jo moriré fent riure

2009-10-21T22:01:00.005+02:00

Entrevistar a Joan Pera ha estat tota una experiència. He fet entrevistes en diverses situacions, però mai n’havia fet una mentre l’entrevistat s’afaita. A dues hores de començar la funció, en Joan s’estava transformant en dona i entre pregunta i resposta agafava la seva maquineta d’afaitar. Així, amb el fum del seu cigarret, el cap ple de pegament per enganxar la perruca i amb les mitges posades, em va respondre a cada una de les preguntes, tot demostrant-me que era el mateix dins i fora de l’escenari.

Senyores i senyors, nens i nenes, amb tots vostès... Joan Pera!. Aquest polifacètic actor no necessita presentacions. Sol o acompanyat, a la televisió o al teatre, en Joan Pera sempre és el mateix. Ara però, ha canviat els pantalons per les faldilles i representa la primera obra escrita per ell i titulada La Glòria del mercat. Entre fruites i hortalisses, en Joan continua amb la seva tendresa, ironia i humor amb la finalitat de sempre: treure un somriure a la gent.

Després d’unes quantes funcions acompanyat, ara et puges a l’escenari tot sol. I a més, vestit de dona! Explica’ns qui és la Glòria...
La Glòria és una dona que jo he conegut i que es sembla molt a la meva mare que era venedora de mercat. De fet, representa a la meva mare, una dona que ha viscut totes les vicissituds que han passat en aquest 30 anys amb la gent de carrer. Normalment ni el cine ni el teatre reflecteixen una realitat social com aquesta. Jo em pregunto: Si el 80% de la vida social d’un poble és al mercat, per què no s’expliquen les coses del mercat? La Glòria és aquella dona de mercat que coneixem de tota la vida. Ella coneix a tot el veïnat, gaudeix de la gent i veu com els anys passen; com una circumstància brillant es va convertint en una circumstància cada cop més decadent.

En aquesta comèdia t’estrenes com autor després de 25 anys de professió. Què busques amb La Glòria del mercat?
Busco la sinceritat. Quan fas una comèdia de Shakespeare, Boileau, Arthur Miller... sempre fas “d’actor” d’una comèdia. A La Glòria del mercat sóc jo qui escriu per exposar-lo al públic sincerament. Si no l’hagués escrit jo, interpretaria el paper del què ha escrit una altra persona i no podria ser tan sincer.

I per què no ho havies fet abans?
Perquè no sóc escriptor ni tinc cap pretensió de ser-ho. Però tenia la necessitat d’escriure i explicar aquesta sinceritat.

Has confessat que aquesta obra estava destinada a ser interpretada per una actriu. Per què finalment has decidit posar-te tu les faldilles?
Perquè coneixia perfectament aquesta dona; he estat el director d’aquesta comèdia. Quan interpreta un actor o actriu, té la llibertat d’expressar el seu art a la seva manera. Però la Glòria era tan meva, tan sincera... que s’havia que ha de fer a cada moment. Per tant, valia la pena que jo fes l’esforç de vestir-me de dona. De fet, no tinc més esforç que posar-me les mitges, la perruca i els pits postissos!

Tal i com parles, és una obra on et sents molt còmode i fins i tot idolatres a la protagonista, que en realitat representa la teva mare.
De fet, aquesta obra és un homenatge a la meva mare. Però sí que és veritat que em sento molt còmode. Faig gaudir a la gent i això és el meu motiu de viure. És una experiència que no la farem molt de temps i també sé que no és cap èxit de Hollywood. Però és tan meva i el meu públic m’aprecia tant, que jo també els hi vull oferir aquesta cosa meva.

No és el primer cop que et poses un vestit... Per què t’agrada transformar-te en dona?
No tinc cap pretensió especial per a vestir-me de dona, però tampoc em fa res. Jo faig d’una persona humana, on el sexe no té importància, que vol expressar una història i compartir uns sentiments amb la gent. Això sí, quedo molt guapa vestit de dona, tothom m’ho diu! Millor, és un valor afegit.

La majoria dels papers que interpretes són personatges que fan riure. Per què aquest tendència per la comèdia?
En realitat la majoria de personatges que he interpretat han patit un gros o petit drama. Però crec que a la vida no s’ha de perdre mai l’alegria, en cap circumstància. En aquests drames, només que facis un petit gir, es converteixen en una comèdia. Qualsevol cosa si la mires amb perspectiva i l’expliquis d’una certa manera, pot ser una comèdia.

Una característica de les persones que pateixen una malaltia reumàtica és la pèrdua de l’estat d’ànim. Quins consells els hi donaries?
T’explicaré una anècdota. Jo tenia un amic que era actor i li van haver de tallar un peu. Li vaig trucar per preguntar-li com estava i em va dir “El què em queda, bé!”. Tot pot tenir aquest sentit de l’humor. Si uns dies tens dolor aquí, o tens dolor allà, s’ha de buscar sempre aquell riure’t una mica de tu mateix. Hi ha situacions que no podem evitar, doncs anem a treure-li un profit, encara que sigui per somriure!

Com aconsegueixes contactar i delectar al públic, una característica d’en Joan Pera.
Jo els hi explico com estic; si estic trist, si tinc por, si em fa mal la panxa, que no em sé el paper... només explicant la veritat ja entres en una comunicació. El que no faré mai és enganyar al públic. La comunicació amb el públic comença amb un somriure i si en aquest moment se m’acut un acudit, aleshores ho dic i esclata la rialla.

Però i aquells dies que tu no estàs d’humor?
Sincerament, jo a la vida sóc igual que a d’alt de l’escenari. Però sempre hi ha aquells dies que les coses t’estrenyen tant que no tens fortalesa. Però a d’alt de l’escenari es crea la màgia, sento l’alegria.

Al Joan Pera encara li queda corda per fer-nos riure molts més anys?
Jo moriré fent riure. Ara amb tanta feina que tinc... imaginat sí m’he de morir! Sempre dic que quan em mori, els primers dos mesos em deixin dormir i després tornarem a treballar.

Entrevista publicada al número 53 de la revista REU+

Breakout en rigorós directe

2009-10-16T15:24:00.005+02:00

La plaça de la Pau del World Trade Center Almeda Park de Cornellà es va convertir dijous passat en una gran oficina a l’aire lliure. Treballadors del recinte van sortir al carrer per ser testimonis del Breakout, una experiència que vol potenciar el treball fora de l’oficina. Amb wi-fi i les tecnologies 2.0 el Citilab de Cornellà proposa un nou model empresarial que aporta flexibilitat, independència i facilita la relació entre empreses.

Però les possibilitats de les tecnologies van encara més enllà. Com ara l’opció de sortir amb la mòbil al mateix escenari per portar la noticia a peu de carrer. Com a periodista, és un dels formats que més m’agraden: la crònica ambient i en directe.

En aquells moments sóc jo els ulls dels oients. He d’explicar amb paraules el que veig perquè l’audiència pugui imaginar-se la situació a la seva ment. Sense text per llegir ni guió que seguir. Res està preparat, no hi ha temps per rectificar. Tot un repte que afavoreix les habilitats del periodista.

Connexió en directe per l’informatiu de Ràdio Cornellà del 15 d’octubre del 2009

Crònica per l'informatiu migdia a Com Ràdio

Jornada invisible?

2009-10-12T15:17:00.009+02:00

Avui, 12 d’octubre, es celebra el Dia Mundial de les Malalties Reumàtiques. És una de les primeres causes d’incapacitat laboral del nostre país i que en concret per a Catalunya suposa una despesa que supera els 180 milions d’euros. Més d’un milió de catalans de totes les edats estan afectats per aquestes malalties.

Tot i la importància, la majoria de mitjans de comunicació es centren en explicar quants soldats han format part de la desfilada de la Hispanitat o com de bé s’ho passen a Saragossa amb les festes del Pilar. Per tant, un dia en què els malalts reumàtiques poden aprofitar que avui el seu patiment és notícia, la jornada queda invisible per altres esdeveniments banals i trivials.
És un exemple de les males pràctiques del periodisme, que més d’un cop s’equivoca en donar importància a les notícies del dia. Així m’ho van fer veure els socis i sòcies de la Lliga Reumatològica Catalana i que com a responsable de comunicació de l’entitat havia d’intentar modificar. Aquest ha estat el meu petit granet de sorra que els he pogut donar: un reportatge per COM Ràdio, Ràdio Cornellà i l’Informatiu Comarcal del Baix Llobregat.

Reportatge emès a l’informatiu de migdia a Com Ràdio.

Estadi de l'Espanyol a debat

2009-10-01T22:10:00.005+02:00

L’arribada de l’estadi de l’Espanyol a Cornellà no ha passat de desapercebut per als seus habitants. A la vora d’un barri tranquil, apartat de la massificació, s’ha instal·lat un equipament de 36.000 m2 amb marees humanes que arriben els dies de partit. Carrers tallats, circulació densa i vianants multiplicats han fet aixecar les protestes del veïnat.

Unes protestes que com a periodista local tens l’avantatge d’escoltar en viu i en directe. Considerat com un intermediari entre ells i l’ajuntament, et fan arribar les seves queixes amb l’esperança que el seu alcalde escolti les peticions. L’esperit humanístic del periodisme i la voluntat de ser un servei social es fa palesa en aquestes situacions. És la confiança que posen els ciutadans en el professional que impulsen l’ètica periodística.

Aquesta és la situació en què m’he trobat en la preparació del programa mensual “L’Alcalde Respon”, on l’alcalde de Cornellà, Antonio Balmón, visita l’emissora per respondre les nostres preguntes. Com és costum, amb micro i mini-disc, vaig sortir al carrer per enregistrar les queixes d’alguns ciutadans que després s’emetrien en el programa. La coincidència de la queixa sobre l’aldarull dels dies de partit obligava a introduir l’Estadi de l’Espanyol en el guió. La ciutadania vol explicacions, solucions i arguments dels qui manen; unes respostes que s’han d’aconseguir a través de les preguntes de qui entrevista

Al marge del què pensis, opinis o creguis, en aquells moments et converteixes en part de la veu del poble. Ets el periodista del seu mitjà de comunicació local.

Fragment del programa "L'Alcalde Respón" del 30 de setembre del 2009 a Ràdio Cornellà.

Mobilitat sostenible + exercici = Gent Gran de Cornellà

2009-09-24T19:56:00.012+02:00

Els protagonistes d'avui de la Setmana de la Mobilitat Sotenible i Segura a Cornellà són la gent gran. A les 10 en punt un centenar d'àvis i àvies es concentraven al Parc Rosa Sensat per començar una passejada que combina el respecte al medi ambient, l'exercici i la història de la ciutat.

Crònica per a l'informatiu Migdia de COM Ràdio

ERO a Aurgi

2009-09-17T20:27:00.016+02:00

Expedient nominatiu. Així es descriu des d’UGT l’expedient de Regulació d’Ocupació que ha presentat les tendes AURGI. El sindicat denuncia que les persones afectades són sindicalistes, baixes i pre-jubilacions, és a dir, treballadors que fan nosa a l’empresa.

L’empresa ANJANA INVESTIMENTS, que gestiona les tendes AURGI, ha reduït les persones afectades a l’ERO de 139 a 72 a tot l’estat. Aquesta decisió ha fet que a la tenda que hi ha a Cornellà siguin 5 i no 13 les persones afectades. El canvi, però, no satisfà gens als treballadors, ja que denuncien que totes les persones afectades estan seleccionades a consciencia. Bona part d’ells formen part del moviment sindical, com en el cas dels 5 treballadors de Cornellà que són tots integrants del Comitè d’Empresa.

Els sindicalistes no són els únics afectats per aquest ERO. Baixes maternals o per malaltia, persones que estan a punt de jubilar-se o amb reducció de jornada també estan incloses en aquest acomiadament temporal de 12 mesos, sense sou ni indemnització.

AURGI disposa d’un total de 34 establiments a tot Espanya, tres dels quals es troben a Barcelona i un d’ells a Cornellà. En cas de fer-se efectiu, aquest seria el segon expedient de regulació d’ocupació de la plantilla d’aquest any. El passat mes d’abril ja es va acordar l’extinció definitiva de 112 treballadors dels centres que no va comprar ANJANA INVESTIMENTS, la nova empresa propietària.

Crònica per l'informatiu migdia de COM Ràdio.

Patch on-line a votación

2009-09-16T22:12:00.002+02:00

El tiempo pasa y todo llega… ya se puede votar en el festival FEMITIC para el que hice el vídeo “Patch on-line” (entrada del 27 de julio).

Los 10 primeros vídeos más votados por los internautas serán los que pasaran a la final. Hay tiempo hasta el 19 de octubre y se puede votar una vez cada día por ordenador.

En total se han presentado 119 videos, pero he aprendido que en el mundo del periodismo hay múltiples sorpresas y que nunca se puede perder la esperanza si quieres seguir en la profesión.

Ganar o no me es indiferente, pero si que me importa la opinión y apoyo de todas las personas que valoran mi trabajo.

Gracias a todos.

Para votar: http://www.donesenxarxa.cat/Patch-On-Line#video

Reportatge per a COM Ràdio

2009-08-22T17:00:00.007+02:00

En el periodisme un tema pot donar molt de si. El mateix fet es maquilla d’una forma o altra segons la finalitat i les necessitats del periodista o el medi de comunicació. Un exemple és el tema sobre el projecte pioner de videoconferència entre mares i llevadores, del qual hi ha una entrada publicada en aquest blog que data del 18 de maig. En aquesta ocasió va ser una entrevista per a Ràdio Cornellà, però dies després COM Ràdio també ho va voler en format noticia i de cara a l’estiu, en format reportatge. És una mostra de com segons les necessitats i interès del mitjà una noticia es pot explicar més d’una vegada. Només cal una música, creació literària i astúcia per donar-li la pinzellada d’actualitat.

Reportatge a Com Ràdio del 2 d'agost del 2009

El somni blanc y blau fet realitat

2009-07-31T16:37:00.011+02:00

Cornellà es vesteix de blanc i blau aquest diumenge per l’estrena d’un dels estadis més moderns d’Europa: el nou camp de futbol del RCD Espanyol. En un solar de 36.000 m2, el club ha instal·lat el seu campament en territori cornellanenc i pratenc.

Amb tot, són els veïns de Cornellà els més afectats per la proximitat que hi ha entre el camp i la ciutat. Cornellanencs i cornellanenques tenen por dels aldarulls dels dies de partit i dubten que la seva ciutat estigui preparada per rebre esdeveniments d’aquesta envergadura.

Tant des de l’Ajuntament, com des de les forces de seguretat i del Servei Català de Trànsit, s’ha dissenyat un pla estratègic per evitar incidències, unes mesures que per primer cop es posaran en marxa aquest diumenge. La inauguració de l’estadi ha creat l’expectació de l’afició perica, però també la inquietud i els nervis dels organitzadors.

Avui, però, la noticia és el partit inaugural de l’Espanyol contra el Liverpool, i dilluns ja es veurà quines són les noves informacions. De moment, el Cornellà Notícies s’ha volgut sumar a la il·lusió dels que han aconseguit d’aquest estadi un somni fet realitat. Per aquest motiu, ha entrevistat al Director de l’Estadi del RCD Espanyol, Josep Toldrà.

Patch on-line

2009-07-27T22:05:00.009+02:00

Unir telas. Ésta es la esencia del Patchwork, una técnica de costura que engancha a muchas mujeres. Pero detrás de la aguja hay mucho más: amistad, complicidad y compañía. El Patchwork es una excusa que reúne a muchas madres de familia para hablar de sus cosas mientras cosen y comparten conocimientos.

Este tema es como una “golosina” para un periodista: entretenido, curioso y social. Ahora he encontrado la oportunidad de reflejarlo y, además, desde un punto de vista diferente: el Patch on-line. Éste es precisamente el nombre del reportaje que he hecho con mi cámara doméstica para presentarlo a FEMITIC, un vídeo festival para mujeres que se promueve por Internet y donde los cibernautas son los propios jueces.

Es un reportaje del cual me enorgullezco de mostrar y de poner mi firma. Gracias, sobre todo, a las personas que salen en él.

Para votar a partir del 16 de septiembre: http://www.donesenxarxa.cat/Patch-On-Line#video

Vídeo en yotube: http://www.youtube.com/watch?v=bsAWgoKjcfU

Premios 20 Blogs

2009-07-21T21:47:00.006+02:00

Porque en la vida hay que tener alicientes….

Las cosas no vienen solas, si no que te las buscas. En esta situación me encuentro yo, intentado crecer en esta profesión con tantos obstáculos y trampas en el camino. Pero quieta no puedo quedarme. Tengo que caminar sin miedo, con decisión y a paso firme, tres características que sin duda hacen falta para ser periodista.

Y ahora viene la gran duda: ¿cómo? No lo sé, pero vamos a dar un paso más adelante para alzar mi voz: presentando http://www.mar-endins.blogspot.com/ a los Premios 20Blogs.

VOTAR
http://lablogoteca.20minutos.es/mar-endins-6766/0/

Hip-Hop en femenino

2009-07-20T21:45:00.004+02:00

Segura de si misma, sincera y sin pelos en la lengua. Es Arianna Puello, Ari para los conocidos. Para muchos puede ser una más, pero para otros es la reina del Hip-Hop. Así lo demostró sobre el escenario del Parque Can Mercader de Cornellà y en una entrevista telefónica a la radio municipal previa al concierto. No estamos hablando de una artista cualquiera, sino de Ari, la mujer que utiliza sus letras para decir verdades.

Dia Mundial de la Sordceguesa

2009-06-27T17:18:00.015+02:00

“Agafar el metro, anar a la feina, demanar un taxi... Aquestes escenes quotidianes no tenen res d’especial per a la majoria de nosaltres. Però com seria si no sentíssim res i, a més a més, veiéssim per un forat? Així és com han d’afrontar el seu dia a dia les persones sordcegues”

Aquestes són les primeres paraules del documental “Mans que parlen”, una producció que quatre joves periodistes vam portar endavant fa un any en el marc del Màster d’Innovació i Qualitat televisives de TV3. Però el que en principi era una experiència professional, es va convertir en una vivència emocional. És una mostra de la vessant més humana d’aquesta professió.

La llavor del projecte era demostrar com una persona sense vista i sense oïda s’enfrontava cada dia als reptes del viure; però poc a poc, aquesta llavor es va convertir en un arbre amb moltes ramificacions.

La frontera entre el professional i l’esser humà es va trencar. Estar al costat d’aquestes persones en realitat era descobrir l’esperit de superació, les ganes de viure, la força dels sentiments i l’esforç per aconseguir els somnis.

I és que, de fet, no només ens van ensenyar com s’ho feien per fer certes coses, sinó que sobretot ens van demostrar la importància i el valor de la felicitat. Aquest era el nostre veritable repte: fer arribar a l’espectador els mateixos sentiments que ells ens havíem provocat a nosaltres.

Alhora, el documental també es va convertir en un compromís humà per aconseguir que els sordcecs, un col•lectiu marginat del qual més d’un no sap que existeix, tinguessin per un cop la possibilitat de comunicar-se amb la resta de la societat.

A en Carlos, a la Isabel i a la Fina, els protagonistes, els hi feia una il•lusió enorme fer aquest reportatge. La seva disposició, ganes de fer bé les coses i, sobretot, la forma d’agraïment que ells mateixos ens demostràvem agafant-nos amb força les mans, ja ens era més que suficient. Són Mans que parlen.

Veure video:

http://www.tv3.cat/videos/548429/Mans-que-parlen-i-Anem-per-feina

A l'ombra de la malaltia

2009-06-16T16:27:00.009+02:00

FOTO: Isabel G. Ortiz de Urbina

http://www.cuatro15.org/

Acceptes estimar-la i respectar-la en la riquesa i la pobresa,
en la salut i la malaltia, fins que la mort us separi? Ja fa 37 anys que l’Àngel va respondre al sacerdot “Sí accepto”. Des d’aquell moment, es va convertir en l’espòs de la Mari Carmen. Ara ell té 64 anys i ella 57. Durant tot aquest temps han envellit junts, han estat pares de dues filles i molt recentment s’han estrenat com a avis.

Són vivències que recorden amb alegria, però en el camí no tot són flors i violes. Ja fa anys que, de cop i volta, algunes substàncies de l’organisme de la Mari Carmen van canviar, tornant-se estranyes pel seu cos, i les seves articulacions es van començar a inflamar. Després de diverses proves, van detectar que tenia Lupus Eritematós Sistèmic.

“Com vaig reaccionar? –recorda l’Àngel del moment que va saber el diagnòstic- malament, molt malament, perquè és una malaltia que ve de repent... un sempre vol tenir bona salut, per tu i per la teva família”. La Patrícia Planas és psicòloga de la Lliga Reumatològica Catalana i explica que el familiar del malalt reumàtic passa per un procés de dol amb les etapes de shock, ràbia, depressió i acceptació semblant a la que haurà de fer el mateix malalt. “Sents un cert patiment de veure patir algú que t’estimes”, afegeix la Patrícia.

En Manuel també ha passat per aquesta experiència. Casat des de fa 10 anys amb la Maria Pilar, als 3 anys de matrimoni van detectar fibromiàlgia a la seva dona. “Mai havíem escoltat parlar d’aquesta malaltia”, diu en Manuel. Els familiars de malalts amb fibromiàlgia són, potser, els que més li costa entendre les característiques de la malaltia a causa de la dificultat per fer un diagnòstic clar i el poc suport dins de l’àmbit sanitari.

En Manuel i la Maria Pilar es van moure des del primer moment per cercar informació, fins que van topar amb la Lliga. A la seu de Tarragona, van tenir la resposta a les seves preguntes i van conèixer persones que també vivien la mateixa situació. El següent pas era acceptar els canvis de la seva vida, tots imposats per la malaltia reumàtica.

“El dolor limita i impossibilita, per tant aquests malalts molt sovint veuen com el seu projecte vital queda alterat a tots els nivells; laboral, familiar i social”, explica la psicòloga. En Manuel, per exemple, és transportista i abans la Maria Pilar li acompanyava a alguns dels seus viatges. Ara, però, aquests trajectes són passat, ja que la Maria Pilar no pot fer viatges llargs pel dolor. En Manuel assegura que la malaltia els hi ha canviat el dia a dia i fins i tot no poden “aprofitar les revetlles perquè li fa mal tot el cos, no pot ballar i li molesta la música alta i els petards”.

El familiar d’un malalt reumàtic ha de saber entendre i respectar el patiment de la persona que té al costat. El suport de la família és bàsic per ajudar al malalt, tot donant a conèixer les limitacions i compartir-les per a que la persona afectada no es culpi i valori el seu esforç.
Per a en Jordi no ha estat tant difícil comprendre a la Magda, a qui li van detectar artritis fa 3 anys. En Jordi i la Magda porten 10 anys de matrimoni, però en el seu cas va ser ell el primer a posar-se malalt. Operat de la columna vertebral, descriu la seva malaltia com “si les vertebres anessin cadascuna pel seu compte”, tot sentint-se millor o pitjor segons el dia. Així, en Jordi és testimoni de totes dues experiències: “Haver estat malalt m’ha ajudat a comprendre-la. Els primers dies estàs bé, però poc a poc vas caient. Sabia cap a on anaven els sentiments de la meva dona i el perquè”.

Ara és ell qui li ha de donar suport i forces a la Magda. Després de canviar els papers, reconeix les dificultats de ser el familiar del malalt. “Quan estàs malalt tot el que et passa penses que només et passa a tu i ho expliques a la persona del teu costat. No et dones compte com aquesta persona pateix fins que et toca a tu ser qui està al voltant del malalt”, comenta.

La trajectòria professional de la Patrícia li ha demostrat que, en la majoria dels casos, els familiars respecten i donen suport a la persona malalta. En Manuel, per exemple, per ajudar a la Maria Pilar quan no es troba bé, es queda a casa acompanyant-la enlloc de fer un tomb. Per les nits, intenta no fer soroll i fins i tot a vegades ni s’atreveix a fer-li un petó per no despertar-la. A la Maria Pilar el dolor no li deixa dormir i es lleva igual de cansada que quan es va ficar al llit. Conscient d’aquest patiment, li diu més d’un cop a la Maria Pilar: “Si pogués, et donaria la meitat de tot el que jo descanso per les nits”.

Tant l’Àngel, com en Jordi i en Manuel tenen un mateix desig: l’avenç de la medicina perquè, com a mínim, alleugeri el dolor i aturi la malaltia. Mentrestant, segueixen el camí junts amb les seves esposes en la riquesa i la pobresa, en la salut i la malaltia. Com diu l’Àngel: “S’ha de portar el millor possible per viure els millors anys que ens queda de vida”.

Publicat a REU+ març 2009

La comadrona a un click

2009-05-18T20:08:00.008+02:00

Madres que hablan cara a cara con la comadrona desde su propia casa. Esto es una realidad en Cornellà, donde la mayoría de embarazadas participan en la prueba piloto de consultas a través de videoconferencia. Con sólo tres elementos, conexión a Internet, webcam, y el software Skype, la consulta esta en casa.

Es una iniciativa de l’Institut Català de la Salut que se lleva a cabo en 60 centros de Cataluña, entre ellos Cornellà. Más de mil mujeres participan en este proyecto que podría extenderse por todo el territorio catalán.

Desde el pasado mes de diciembre, mujeres que están embarazadas o que acaban de dar a luz utilizan las nuevas tecnologías para resolver las dudas que les surjan sobre el embarazo y el cuidado de bebés en los primeros meses. El fin de este nuevo servicio es reducir las visitas en los Centros de Atención Primaria (CAP) y a principios del año que viene se evaluarán los resultados para determinar si ha cumplido este objetivo.

De momento, las futuras y recientes madres de Cornellà están muy satisfechas, como afirma Alicia Palacio, comadrona del CAP Cornellà: “Tener a la comadrona tan cerca, de tan fácil acceso, que siempre va a estar y les va a contestar, eso da una tranquilidad tremenda a las señoras”. Ésta es sólo una de les informaciones de Alicia, quién en los últimos días ha estado abordada por los medios de comunicación para explicar el proyecto.

Radio Cornellà ha sido uno de ellos y yo la encargada de entrevistarla. Una noticia que demuestra una vez más la importancia de las nuevas tecnologías. ¿Con qué nos sorprenderan la próxima vez?

"Amigas hasta la enfermedad"

2009-05-12T20:25:00.011+02:00

Un dolor que crema. Aquesta és la definició que la Mercè fa de la fibromiàlgia. Ella és una de les més de dos milions de persones que pateixen aquesta malaltia en tot l’Estat Espanyol, de les quals les dones representen el 87%.

Són dades que cal recordar avui 12 de maig, Dia Mundial de la Fibromiàlgia, una jornada per conscienciar a la població sobre la importància d’aquesta malaltia que els mateixos especialistes anomenen “la gran desconeguda”. De fet, no es coneixen les causes i el seu diagnòstic és difícil de detectar. Els pacients de fibromiàlgia reclamen més investigació, recursos i conscienciació per millorar la qualitat de vida d’aquests malalts.

En aquest sentit, existeixen diverses associacions que treballen per aconseguir les millores. Aquest és el cas de la Lliga Reumatològica Catalana, una entitat sense ànim de lucre que dona assessorament, ajut psicològic i suport laboral. Un exemple són els Grups d’Ajuda Mútua, coneguts com a GAM’s. Es tracta d’espais d’autoajuda entre persones que pateixen una mateixa malaltia, i es reuneixen periòdicament per compartir sentiments i experiències. Un d’ells és el GAM Àgora, on totes elles són malaltes de fibromiàlgia.

“Àgora” és el mot que utilitzava l’antiga Grècia per denominar la plaça principal de les ciutats. Era el lloc de reunió, d’assemblees, discursos i fins i tot punt de trobada dels ciutadans i ciutadanes per fer-hi una tertúlia. Però per la Lliga el significat “Àgora” va més enllà: és un Grup d’Ajuda Mútua format per nou dones que pateixen la mateixa malaltia, la fibromiàlgia.

“Quan es va formar el GAM no sabíem quin nom hi posaríem. Vam fer una votació secreta i la proposta que més ens va agradar va ser ‘Àgora’ per com sona i el seu significat”, explica la Mercè, una de les membres més antigues d’aquest grup. D’això ja han passat vuit anys, però el GAM Àgora continua igual d’actiu que el primer dia.

GAM Àgora es troba dues vegades al mes per petar la xerrada. “Parlem de com ens sentim, dels medicaments que ens va bé, com ens tracten els metges, si s’ha avançat en alguna investigació... tot el que sabem, ho compartim” comenta la Mercè. Les persones que formen un GAM han de trobar-se en situacions similars, tenir preocupacions i pors comunes per donar-se suport l’una amb les altres. La Rosario diu: “Per a mi estar al GAM és estar amb persones que parlen el meu idioma”. Però no és l’única amb aquesta opinió, la Maria afegeix: “Estem més recolzades que a casa. No és el mateix dir ‘em fan mal les cames’ a una persona que no té una malaltia reumàtica, que a qualsevol de les dones que estem en aquest grup. Elles sí que saben quina classe de mal tinc perquè també ho estan patint”.

Formar part d’un GAM és sagrat, però obert a aquelles persones que hi volen participar. És a dir, es tracta d’un grup tancat i cal l’aprovació de tots els membres per poder formar-hi part. La Maria Josep ha estat l’última persona en integrar-se al GAM Àgora: “Jo ja havia participat en un GAM durant molts anys, però es va dissoldre. Passat un temps sense estar-hi, ho enyorava. Vaig proposar d’entrar al GAM Àgora i després de la deliberació corresponent, em van acceptar”. El GAM Àgora confia en ell mateix. Gràcies a aquesta privadesa i intimitat, totes les membres saben que les preocupacions i els pensaments estan segurs en el sí del grup. “Del què es parla aquí no ha de sortir a cap lloc”, afegeix la Maria Josep.

El GAM Àgora és un grup molt actiu que no es conforma amb les trobades a la seu per parlar una estona. Tots els tercers dilluns de cada mes organitzen diferents sortides, com ara al cinema, al teatre, a una exposició o tot el dia d’excursió. “Sempre som les mateixes, ens expliquem les mateixes coses però canviem d’ambient”, opina la Maria.
Amb tot, el GAM Àgora és molt més que un Grup d’Ajuda Mútua; “amigas hasta la enfermedad”, afegeix rient la Lluïsa. I és que, de fet, el lligam que s’ha creat entre totes va més enllà de la companyia.

FITXA

Nom: GAM Àgora
Any de creació: 2001
Malaltia: fibromiàlgia
Membres: nou persones
Dies de reunió: 1r i 3r dilluns de cada mes de 17h a 19h
Lloc: Barcelona (c. Llibertat 48 baixos)

Acròbates del carrer

2009-05-06T19:54:00.007+02:00

FOTO: SEAN MITCHELL HENRY

Nois que salten bancs, murs i tots els obstacles que es troben pels carrers de la Marina. Són els traceurs, aficionats a un esport fruit de la nova cultura urbana: el parkour, també conegut com “l’art dels desplaçament”.

“Cadascú té la seva forma particular de veure el parkour. Per alguns és un hobby, una forma d’entretenir-se, però quan portes temps practicant-lo es converteix en una forma de viure”. Aquesta és la visió d’un dels traceurs més joves de la Zona Franca, en Santi Torres, que amb només 14 anys és capaç de creuar d’una vorera a una altra amb un salt. En Santi forma part d’un grup d’onze joves que cada dia es reuneix al carrer per practicar parkour. Després de les classes, aquests adolescents es troben i entre ells s’ajuden a millorar la tècnica d’aquest esport tan peculiar.

En Juanjo Díaz té 13 anys i és un dels més veterans del grup. Ell i els seus amics van aconseguir que l’INEFC (Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya) els hi prestés les seves instal·lacions tots els divendres a la tarda per realitzar les piruetes més arriscades, que després posen a la pràctica al carrer. “Un dels nostres companys coneixia a uns educadors socials i a través d’ells hem aconseguit aquest gimnàs per a practicar”, explica el Juanjo.

El Xavi Camino i l’Elisenda Tomàs són els dos educadors socials que estan donant un cop de mà al grup, ja que tots ells són menors d’edat i encara no poden fer gestions per ells mateixos. A través del projecte “A partir de carrer” del districte Sants-Montjuïc, s’han encarregat de fer els tràmits per aconseguir l’espai.

“Vam conèixer el grup fa mes d’un any i mig i ens van demanar un lloc per poder entrenar el parkour. No tenia ni idea que era aquest esport, però ells estaven prou organitzats. Aleshores vam fer les gestions per aconseguir aquest espai. I així va començar tot”, comenta en Xavi, que amb l’Elisenda acompanyen cada divendres a aquest grup de nois.

L’Elisenda tampoc tenia coneixement del parkour. Després d’aquest primer contacte afirma que “es creen vincles d’amistats” i que no és cap activitat incívica perquè els nois “no fan res de dolent”. El Juanjo reconeix que més d’un cop veïns i veïnes els hi han cridat l’atenció perquè no coneixen aquest esport: “La gent es queixava perquè no sabia què era el parkour i pensaven que anàvem a trencar coses. Ara ens coneixen una mica més, però encara hi ha persones que ens criden l’atenció”.

Amb tot, el respecte per l’entorn i les persones formen part de la filosofia del parkour, que en tot moment fomenta la companyonia i està en contra de la competició. “Un cop que l’inicies, t’agrada. Aleshores comences a interessar-te per la seva història -comenta en Ventura Chávez de 15 anys- i a més fas amics”. En Ventura anava a la mateixa classe que el Santi i va ser qui li va engrescar al parkour: “Des de aleshores cada cop ens unim més”.

El parkour
El parkour és una pràctica esportiva que es va començar a estendre entre els adolescents als anys 90. Els orígens es situen a la dècada dels 80 a França i està inspirat en el Mètode Natural de George Hérbet. Es tracta d’una disciplina que consisteix a desplaçar-se d’un punt a un altre amb rapidesa, força i bellesa utilitzant només les habilitats del cos. Els practicants, anomenats traceurs, no utilitzen cap tipus de protecció i es preparen tant físicament com mentalment per superar els obstacles urbans. Al Parkour també es vinculen una filosofia i valors molt concrets, basats en l’esperit de superació, la humilitat i la no competició.

Publicat a La Marina del mes de maig

Cornellà contra Bolonya

2009-04-28T16:42:00.006+02:00

“Tots som universitaris. No a Bolonya”. Aquesta és la pancarta que han penjat estudiants de l’IES Esteve Terrades de Cornellà a l’entrada de l'institut. L’Assemblea d’Estudiants d’aquest centre es suma a les protestes contra el Pla Bolonya i passen la nit al gimnàs com a mostra de protesta.

Una vintena d’estudiants de l’IES Esteve Terrades de Cornellà han passat la nit tancats al gimnàs del centre. És la seva forma reivindicativa per protestar contra el Pla Bolonya. I és que, de fet, les reivindicacions estudiantils han passat les fronteres de la Universitat i fins i tot han arribat a Cornellà.

L’Assemblea d’estudiants de l’IES Esteve Terrades ja portava dies organitzant aquesta reivindicació, però no tenia el permís de la direcció del centre. Amb tot, els estudiants han continuat amb la iniciativa i es van quedar als passadissos del segon pis com a mostra de resistència.

Davant d’aquesta situació, va començar un nou procés de comunicació entre els estudiants i la direcció. En un primer moment els hi van deixar fins a dos quarts de deu del vespre, però finalment han passat tota la nit al gimnàs de l’institut amb tres condicions: respectar el material, abandonar l’institut a les 6 de la matinada per permetre l’accés als serveis del personal de neteja i que no entrés ningú a dormir de fora de l’institut.

Fonts de la direcció asseguren que en tot moment ha hagut acord amb els estudiants i que les negociacions han estat positives. Amb la decisió de permetre el tancament, han evitat la intervenció dels Mossos d’Esquadra i que la reivindicació fos pacifica.

Aquest tancament d’estudiants en un institut és el segon que es fa a Catalunya. Divendres passat, un centre de secundària a Santa Coloma de Gramanet va començar amb els actes reivindicatius. Per avui mateix hi ha previst un de nou a Manresa. A Cornellà, però, de moment no hi ha previst cap altre reivindicació.

El Cornellà Notícies s’ha acostat a l’hora de l’esbarjo a l’IES Esteve Terrades per entrevistar al portaveu de l’Assemblea d’Estudiants, testimoni dels fets, i així obtenir els detalls d’aquest segon tancament d’un institut català en contra del Pla Bolonya.

Notícia a altres webs:

http://www.europapress.es/catalunya/barcelona-00376/noticia-25-estudiantes-ies-esteve-terrades-cornella-barcelona-pasan-noche-centro-20090428091856.html

http://www.3cat24.cat/noticia/381754/baixllobregat/Una-trentena-destudiants-es-tanquen-a-lIES-Esteve-Terradas-de-Cornella-per-protestar-contra-la-LEC

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=607599&idseccio_PK=1021&h =

Analfabetes digitals?: NO

2009-04-16T22:08:00.005+02:00

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) defineix el mot analfabet com a persona “que desconeix l’alfabet, que no sap de llegir, completament illetrat”. Però aquesta definició quedarà caduca dintre d’uns anys a causa de l’avenç rapidíssim de les noves tecnologies: Tot ésser humà que no sàpiga utilitzar les eines del futur serà un ignorant del món, sense suficient accés a la informació, a la cultura i a la comunicació.

En aquest context es troba, un cop més, la desigualtat de gènere. Es parla de diferències de drets i deures, de salaris, d’oportunitats... i ara s’ha d’afegir la de coneixements d’ús d’Internet. Les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) indiquen que a Catalunya la diferència entre homes i dones que usen Internet és encara de 6 punts, i de 9 a tot l’estat. Unes xifres gens positives per aconseguir la igualtat de sexes, una assignatura encara pendent de la humanitat.

Per aconseguir que en aquest futur no tant llunyà cap dona quedi fora d’Internet, va néixer Dones en Xarxa, una associació que amb la col·laboració de diferents administracions facilita la formació en les noves tecnologies entre el sector femení. Cornellà és un dels municipis on dones de la ciutat han pogut aprendre a llegir noticies per Internet, buscar informació o fins i tot crear el seu propi blog.

Unes 40 cornellanenques van rebre el diploma de reconeixement per la seva tasca el passat mes de març. De totes elles, cal quedar-se amb l’expressió d’orgull, satisfacció i superació del seus rostres, on en més d’un queia una llagrimeta. Una imatge que afortunadament s’ha repetit en més d’una localitat.

Des de Ràdio Cornellà, vam cobrir l’acte de Dones en Xarxa a Cornellà i entrevistar a la coordinadora de l’entitat, Maria Freiría. Tota una experiència que em va fer obrir els ulls sobre la importància de les noves tecnologies. Els mitjans de comunicació, com a bé social, han de contribuir a promoure l’alfabetització futura de tothom.

http://www.donesenxarxa.cat/

Un granito de arena

2009-03-30T22:45:00.006+02:00

Tenía sólo 12 años, pero me acuerdo claramente. Una chica de 16 años de mi ciudad vecina había desaparecido y durante días, meses e incluso años, carteles con la foto de esta chica colgaron por diferentes lugares de las calles. Esta fue la primera vez que conocí a Cristina Bergua, desparecida en Cornellà el 10 de marzo de 1997.

La fuerza, persistencia y empeño de sus padres ha hecho posible que el caso de Cristina cambie la historia de nuestras leyes. Gracias a su firmeza y constancia por encontrar a su hija, en estos 12 años se ha modificado el proceso de búsqueda de las personas desaparecidas. Se trata de una de las familias fundadoras de la primera agrupación de familiares desaparecidos de toda España, registrada el 12 de septiembre del 1998 con el nombre de INTER-SOS. Sin esta asociación, la búsqueda de Marta del Castillo en Sevilla, por ejemplo, no hubiera sido la misma.

Después de 10 años de lucha, INTERS-SOS ha conseguido reunirse con altos cargos institucionales, movilizar a la población, centralizar todas las denuncias de desaparición e incluso crear en Cataluña un grupo policial exclusivo para la búsqueda de personas desaparecidas. Éstas y otras hazañas son fruto de la lucha diaria de los padres de Cristina que, junto con otros familiares de personas desaparecidas, no se rinden ni pierden la esperanza de encontrar respuestas a la desaparición de sus seres queridos.

Con 12 años conocí a Cristina y con 23 a su padre, Juan Manuel. La profesión de periodista me llevó a entrevistar al secretario de INTER-SOS con motivo de su décimo aniversario, el mismo Juan Manuel Bergua, padre de Cristina. A los 12 años conocí a su hija, pero en aquel momento no me planteé que años después me encontraría con su padre.

He entrevistado a políticos, actores, músicos, escritores… pero ninguna de estas entrevistas me han aportado tanto cómo ésta. Juan Manuel es un ejemplo de “padre-coraje”, de las personas que realmente trabajan día tras día para mejorar este mundo. Son, en definitiva, las personas que merecen la atención de los medios de comunicación. Desde este blog, pongo mi granito de arena para hacer difusión de INTER-SOS y del esfuerzo inagotable de los familiares de personas desparecidas.

http://www.inter-sos.com/

“Cada cop que em deixa un home, em torno més bonica”

2009-03-22T22:22:00.012+01:00

Maram Masri, poetessa

Ser periodista et dóna l’oportunitat de conèixer a persones de l’àmbit públic i cultural que amb la seva feina posen el seu gra de sorra al desenvolupament de la societat. Aquest és el cas de la poetessa àrab Maram Masri, tot un símbol femení que a través de les seves poesies defensa la figura de la dona i denuncia la violència de gènere.
Maram ha estat a Cornellà per protagonitzar un acte en commemoració al Dia Internacional de la Dona Treballadora, i des d’informatius vam voler apropar i donar a conèixer a aquesta persona a tota l’audiència.
Una entrevista que va ser tot un repte, ja que la poetessa no parlava espanyol i la conversa havia de realitzar-se en anglès.
Moments com aquests són els que fan valorar la formació aconseguida i l’esforç dels darrers anys. Entrevistar a Maram Masri no només em va permetre conèixer a un important i sol·licitat personatge, sinó que també va ser tota una experiència periodística.

A continuació està la crònica que va demanar COM Ràdio a Ràdio Cornellà per emetre al seu informatiu i l'entrevista que es va fer per als informatius de Cornellà.

Vergüenza

2009-03-18T16:04:00.004+01:00

La profesión del periodista es hoy en día desprestigiada por muchos sectores de la sociedad. Sin ética, sensacionalistas e incluso mentirosos son algunas de las peculiaridades que ciertas personas piensan de los periodistas. Y no es para menos, porque en esta profesión desgraciadamente muchas veces predominan los intereses económicos en vez de los morales. La cobertura de la noticia del diario Público referente al derrumbe del polideportivo de Sant Boi –el pasado 25 de enero- es un buen ejemplo. Al ver la portada ese domingo, me avergoncé de ser periodista. Envíe una carta al director, pero, como era de esperar, no la publicaron.
Beneficiándome de las ventajas de las nuevas tecnologías, aprovecho este espacio para expresar mi disconformidad y, como mínimo, sentirme más satisfecha de mostrar que no todos los periodistas somos iguales. A continuación está la carta que escribí al diario Público.

Nota: no he querido poner la imagen en este blog. Quién este interesado, el enlace es
http://www.publico.es/estaticos/pdf/ficheros/pdf/25012009.pdf

26 DE ENERO DE 2009

Vergüenza.

Eso fue lo que sentí ayer al ver su portada. Como ustedes, soy periodista, aunque en ese momento me hubiera avergonzado reconocerlo. En primer plano, unas bambas de niño manchadas de sangre. Al fondo, el destrozo del temporal. Y de titular “Cuatro niños mueren aplastados en un polideportivo”. Todo ello para informar del derrumbe del polideportivo de Sant Boi. ¿No creen que se trata de puro sensacionalismo?

Sinceramente, ni quise leer la información del interior. Con sólo esta imagen, tuve suficiente como para decidir que no merecían tener ni un lector, de una persona que se fiara de su información.

Conozco su línea editorial, la idea de “evolucionar” para estar más cerca de la audiencia. En eso, estamos de acuerdo. El periodismo no puede estancarse e igual que la sociedad, tiene que adaptarse a los nuevos tiempos y necesidades. Pero esto es una cosa, y otra muy distinta no mantener los criterios de ética que ha permitido a esta profesión llegar hasta el siglo XXI. Parece que se les ha olvidado las bases esenciales y la gran responsabilidad social de esta profesión.

Ustedes mismos saben las críticas que recibe el periodismo y en concreto, los periodistas. Actuaciones como las suyas corroboran estas argumentaciones. Parece mentira que después de tantos años, debates y acontecimientos sigan estancados. ¿Y se creen un diario moderno? Todavía les queda mucho por aprender.

Atentamente,

Maria del Mar Velasco

Recién salida del horno

2009-03-15T17:45:00.001+01:00

Después de cuatro años de carrera y uno de master, una puede decir que es periodista.
Periodista recién salida del horno, como dirían los más veteranos, una expresión con connotaciones como “inexperta”, “demasiado joven”, “con mucho que aprender” y similares. Vale, estoy de acuerdo.
En la facultad se aprenden tantas cosas que la única forma de acordarse de todas ellas es guardándolas como un tesoro en las cajas de apuntes. Horas de escritura, estudio, nervios… ¿y para qué? Pues para encontrarte sola en el gran mundo y terrorífico terreno que son los medios de comunicación. Se han acabado las felicitaciones, las buenas notas y las palmaditas en la espalda. Esto ha dejado de ser un juego para formar parte de mi día real.

Y aquí estoy, enfrentándome a ella, con ilusión, ganas y sobretodo con mucha fuerza. Soy de aquellas que opina que el “buen” periodismo tiene una importante responsabilidad social y que hay que ir de puntillas para no caer en un pozo sin fondo. Y todo ello, siendo una periodista recién salida del horno, que cree firmemente en esta frase de Eva Lead: “Creo en un nuevo periodismo a partir de los jóvenes estudiantes de periodismo en los que hay puestos mil ojos, los que están dispuestos a reestructurar, redefinir e incluso reconvertir una profesión que es la forma más bonita de disfrutar de una vida útil”.