Fotos: Isabel G. Ortiz de Urbina
Són les 7:00, sona el despertador. La Montserrat obre els ulls per anar a treballar. Se sent cansada perquè el dolor li ha impedit el correcte descans nocturn. Pensa: “Avui serà complicat, però després del primer parell d’hores funcionaré... ànims, amunt! Esmorzar, cortisona, dutxa, gel, una horeta i Voltaren!”.
La Montserrat és una noia de 27 anys amb Artritis Reumatoide i Síndrome de Sjörgen que treballa com a Tècnica del departament de sensibilització, accessibilitat i lleure a la fundació ECOM de persones amb discapacitat física. No sempre troba aquestes forces per anar a treballar, i reconeix que hi ha dies que necessita descansar.
Les malalties reumàtiques són la principal causa de baixa laboral a Espanya segons un recent informe elaborat per l’Instituto Sindical de Trabajo, Ambiente y Salud (ISTAS) 'Impacto de las enfermedades laborales en España'. Tot i així, patir una d’aquestes patologies no impedeix que la persona continuï amb la seva vida laboral.
“S’ha de buscar una feina adaptada a les teves limitacions, o bé canviant de professió o bé treballant menys hores” explica la Treballadora Social de la Lliga Reumatològica Catalana, Irene Monje. Per exemple, tasques administratives, atenció al públic o portar una empresa pròpia són oficis que es poden desenvolupar a diari.
L’Elisabeth és Cap d’Administració i li agrada molt la seva feina: “Sempre m’han agradat els treballs administratius i organitzatius a les empreses petites. Es toquen molts aspectes i el treball no és gens monòton”. L’Elisabeth té 59 anys, sempre ha estat administrativa i mai ha deixat la feina, tot i ser diagnosticada de fibromiàlgia fa ja 10 anys. “Una malaltia reumàtica no t’impedeix treballar; no en el meu cas i per la meva experiència fins ara. Potser seria millor poder reduir les hores de treball a mesura que ho vas necessitant”, opina.
La flexibilitat pel que fa a horaris és una de les principals reivindicacions dels malalts reumàtics a l’àmbit laboral. Demanen la possibilitat de distribuir-se la feina i anar a treballar en funció de l’estat físic d’aquell dia. “Una persona que no pot sostenir una jornada laboral de manera continuada no és necessàriament una persona inactiva”, diu la Montserrat, que encara està aprenent quin és el seu ritme adequat.
En Fèlix té el Síndrome de Reiter i sap quines són les seves limitacions i com organitzar-se: “Tinc un horari flexible, no tinc que fitxar. Sempre i quan faci el treball, ja està bé”. Ell és arquitecte tècnic en una constructora i, entre altres tasques, estudia els pressupostos i fa plannings d’obres. Ja fa 7 anys que li van detectar la malaltia i mai ha abandonat la feina: “Treballar forma part de la vida diària. Significa normalitat, integració social, ser útil a tu mateix i a la resta, relacionar-se...”, diu en Fèlix, que amb 60 anys encara no es vol jubilar.
Les persones amb malalties reumàtiques que continuen treballant “tenen una millor qualitat de vida en tots els sentits”, afirma la Irene a partir de la seva experiència a la Lliga. La Treballadora Social recomana no deixar la feina perquè afavoreix l’autonomia econòmica i l’estat anímic de la persona.
La Irene raona que d’una banda “quan més temps es treballa, més es cotitza i millor prestacions socials es poden tenir al futur”. D’altra banda, “augmenta l’autoestima, els malalts tenen més ganes de fer front al dia a dia i se senten que formen part de la societat actual”.
L’Elisabeth, qui porta en el món laboral des dels 13 anys, confessa que segueix treballant per “aconseguir els drets per a la jubilació”. Tot i això, en els últims dos anys ha pensat de deixar la feina perquè el dolor s’ha intensificat.
En canvi, la Montserrat no s’ha plantejat abandonar el món laboral i opina que ara el més adient per a ella és una incapacitat laboral en grau total: “De moment estic descobrint que el més coherent per a mi és una mitja jornada de tarda o flexibilitat total -comenta- no vull deixar de treballar perquè a més de la solvència econòmica que m’aporta, és altament gratificant”.
La Lliga ofereix suport laboral i ajuda als associats a trobar feina aprofitant l’existència de la Ley de Integración Social del Minusválido (LISMI). Aquesta norma, aprovada al 1982, obliga a les empreses amb més de 50 treballadors a tenir com a mínim un 2% dels empleats amb algun tipus de discapacitat. En el cas de les empreses públiques, el mínim ha de ser del 6%.
Per afavorir aquesta llei, existeixen organitzacions que fan d’intermediàries entre les persones amb discapacitat que busquen feina amb les empreses que cerquen personal. La Lliga també treballa amb aquest intermediaris i informa a les persones interessades de les ofertes de treball. “El què fem és derivar a les persones que ens consulten al servei d’integració laboral perquè els hi ajudin a trobar una feina adaptada a les seves capacitats”, diu la Irene.
Un altre servei que ofereix la Lliga és assessorament, és a dir, la possibilitat de consultar qualsevol dubte relacionat amb la feina i la discapacitat. Les preguntes més comuns són com obtenir el certificat de disminució, l’itinerari que cal seguir per trobar una feina adaptada i quan s’ha de demanar la baixa.
Una altra qüestió freqüent és la relació amb els companys i si és recomanable explicar-los la malaltia. En Fèlix ha optat des del primer moment per la informació: “En alguna ocasió he pensat de deixar la feina i els meus companys m’han fet reconsiderar el meu pensament i m’animaven a tornar quan em trobés millor. Gràcies a Déu, tinc la sort de treballar amb amics”.
Explicar als companys de feina la malaltia que es pateix és, de fet, el més aconsellable. Així, saben què li passa al malalt, com pot repercutir a la feina i s’animen a col·laborar per trobar solucions i adaptar-se a la nova situació.
L’Elisabeth també ha explicat als companys que té fibromiàlgia, una malaltia de la qual mai havien escoltat parlar: “El tema de la fibromiàlgia va ser nou per a ells. Ara inclús si hi ha algun article a la premsa me’l porten, com també si s’assabenten d’algun reportatge televisiu”.
La Montserrat, fins i tot, quan li pregunten què li passa respon amb humor: “Tinc artritis. Vinc coixa de sèrie. És com l’aire condicionat del cotxe” o “torna’m-ho a repetir, si us plau, que avui les meves neurones també tenen artritis i van més a poc a poc”. Però a la Montserrat li ha sorprès “comprovar que realment, a tots els nivells socials, les malalties reumàtiques no és que siguin desconegudes, sinó que són mal conegudes” i que existeixen molts tòpics i confusions al conjunt de la societat.
L’Elisabeth i en Fèlix comparteixen l’opinió de la Montserrat. Tots tres demanen més difusió perquè els companys entenguin que tenir una malaltia reumàtica no significa renunciar al món laboral. La Montserrat conclou: “Tothom, amb o sense discapacitat reconeguda, té moltíssimes capacitats i coneixements, i això, juntament amb altres aptituds, és el que fa que tothom tingui, d’una o altra manera, el valor com a professional que té”.
Publicat a Reu+ nº55 Juny 2009
